SABER GUANYAR

La ferum de mort envaïa el bosc sencer. Tot era cobert de neu i la neu era alhora coberta de sang. Els cadàvers d’un bàndol i altre dormien per sempre més sobre roques i arrels sortints, o surant sense rumb a les aigües vermelles i olioses d’un riu solitari.

En Lúcidus avançava lentament vora l’aigua, mirant de no trepitjar ningú, per bé que ningú se n’hauria queixat, i contenint les basques que aquell paisatge li provocava, per bé que ningú li hauria retret la seva falta de delicadesa.

No duia el casc. En plena lluita algú li acabava de colpejar prou encertadament la closca per fer-li perdre i obrir-li un trau, però prou desencertadament per deixar-lo conscient. La seva rèplica llavors, no es va fer esperar i amb un ràpid moviment va endinsar la seva espasa a la ventresca d’aquell bàrbar.

Seguidament es posà en guàrdia a l’espera d’hostilitats de nous rivals, un comportament adquirit durant l’ensinistrament militar. Però res.

Res ni ningú.

D’això ja feia una mitja hora llarga. I una mitja hora llarga feia que passejava entre la desolació més absoluta, cercant algun rastre de vida a part d’ell mateix. Es va donar per vençut davant l’evidència: era l’únic supervivent d’aquella esbatussada multitudinària. Ni amics ni enemics. Només ell enmig d’aquell cementiri improvisat.

Tenia els músculs garratibats pel fred i la sang de la ferida li colgava un ull dificultant-li la visió. La tensió de la lluita s’esvaïa i els nervis d’haver estat a punt de morir en repetides ocasions van començar a fer-se cada cop més presents en ell. Va donar l’esquena al riu i es va enfilar a un petit promontori natural que va trobar, fet de grans pedres espolsades de molsa. Les va coronar amb un parell de lentes grimpades i s’hi va asseure.

La nova perspectiva no oferia cap novetat a efectes pràctics, però si en el futur algú li demanava el significat de la paraula “infern” ja sabia com el descriuria d’ara en endavant:

“L’infern és un oceà de morts estenent-se sota els teus peus. Un lloc tan silenciós que pots escoltar la veu dels teus pensaments. I a més, hi fa un fred que pela”.

Va percebre un dolor creixent a la mà. Feia hores que sostenia l’espasa i ara no era capaç ni de controlar-ne els dits. Tot i que desitjava deixar caure l’arma, no podia. Va ajudar-se amb l’altra mà, obrint una per una les cinc desobedients falanges. En aconseguir-ho, el metall de la fulla va repicar i dringar sorollosament contra les pedres del turonet fins a quedar clavada a la neu amb el mànec cap a dalt.

Se la va quedar mirant.

—Gràcies per tot. Ara, si no et fa res, necessito recuperar la mà.

Va aixecar la vista per observar un cop més aquella vista corprenedora, digna de les més belles cròniques del seu poble. Però en Lúcidus, en aquell precís moment, hauria recopilat tots els pergamins d’història de la seva civilització, només per encendre un gran foc amb ells i poder-se arrencar el fred del cos.

Aquells bàrbars havien lluitat com animals. Les seves armes semblaven joguines en comparació a les de l’imperi però la seva manera de combatre era més aviat la d’un ós i no pas la d’un home. Lluitaven amb la convicció innegociable d’aquells que defensen casa seva. En canvi ells…

Ben mirat, en Lúcidus, encara es preguntava per quin coi de motiu hi havien anat ells a lluitar tan lluny. Potser per la grandesa de l’imperi. Potser per la grandesa de l’Emperador.

—Què té això de gran? —preguntà en veu alta.

I un cop va haver començat, va seguir xerrant sol —com diuen que fan els homes quan volen parlar amb els déus o quan, simplement, embogeixen—.

—Ni rastre de la teva grandesa. Tu deus estar ben calent a la teva tenda a l’altra banda de la muntanya, oi? Envoltat pels teus generals, menjant, bevent i escalfant-te prop d’una bona foguera.

El públic l’escoltava amb respectuosa atenció mentre un tímid eco li retornava les paraules.

Sabia que la situació era greu. Pretendre arribar al camp base era absurd. No tindria prou forces per travessar tanta distància en aquelles condicions. Menys probable era que enviessin una patrulla d’exploració. Aquella havia estat una batalla per cobrir la retirada de l’exèrcit de veritat i no pas per conquerir nous territoris. L’Emperador havia enviat als quatre gamarussos de torn per poder fugir definitivament després de donar per perduda aquella guerra.

—Maleït siguis! —cridà en direcció a les muntanyes—. Marxes amb la cua entre cames perquè aquests peluts t’han deixat en ridícul —es posà dret i seguí cridant—. Doncs ja t’està bé! Ets tant ruc que ets capaç de tornar a la capital a buscar més homes, mentre jo em moro de fred, aquí sol, per culpa teva! Ets un bastard! M’agradaria ser viu quan tornis a intentar-ho només per veure com et tallen els ous!

L’eco li va tornar la darrera paraula del seu petit discurs amb notable claredat.

Li va semblar que els morts se’n reien d’ell en silenci i es va sentir un xic avergonyit. Va tornar a seure al promontori visiblement emprenyat amb la mirada fixada al no res, barrinant i tremolant de fred.

S’aixecà de nou ple d’ira.

—És que s’ha de ser imbècil per atacar aquests animals a ple hivern! Em sents? S’ha de ser imbècil!

L’eco tornà a exercir la seva funció però aquesta vegada, li va retornar una veu diferent de la seva. Una veu que parlava un idioma que no entenia però que havia après a identificar durant aquells llargs mesos de lluites. Creia estar patint al·lucinacions però un cop va enfocar adequadament els ulls va albirar la font del so.

Era un bàrbar. I no un dels que estaven tranquils i ajaguts a la neu airejant els budells. No. Aquest estava ben viu i corria per sobre dels morts com qui corre per un prat verd a la primavera. Semblava feliç d’haver trobat algú amb qui poder intercanviar ferides mortals. Cridava a ple pulmó frases inintel·ligibles però que, de ben segur, no eren pas lloances cap a la mare d’en Lúcidus. Era alt i ample d’espatlles, com gairebé tots els de la seva raça. Anava armat amb una maça travessada per dotzenes de claus rovellats. No era precisament tecnologia punta però resultava increïblement eficaç esborrant-li el somriure a l’enemic o extirpant-li el fetge d’un sol atac.

—Fantàstic —va pensar—. No tens cap cosina peluda que t’esperi a la teva cabana feta de fems?

Feia uns segons donava per fet que moriria de fred en aquell bosc infernal. I ara resultava que encara era possible defallir amb una certa normalitat. Dessagnat, amputat, obert en canal, decapitat, etcètera…

Aquell bàrbar es dirigia implacable contra ell: el darrer enemic invasor, el darrer torracollons calçat amb sandàlies.

Ells dos havien esdevingut els últims supervivents i ara lluitarien a mort per decidir quin bàndol s’emportaria aquella absurda victòria.

A jutjar per la nitidesa dels crits guturals ja no els separaven gaires metres i en Lúcidus va pensar que potser ja era hora de recuperar la seva espasa. Va saltar del promontori àgilment. Va aterrar-hi just al costat amb la plasticitat d’un atleta olímpic. Es disposà a recuperar de la neu allò que li pertanyia i va tibar del mànec tot mirant al bàrbar de reüll, cada cop més proper.

Però l’espasa no volia sortir. Estava encallada.

Els ulls d’en Lúcidus s’obriren tant com van poder. Va fer força novament, ara amb les dues mans i amb tota l’energia de què disposava, però amb prou feines aconseguí apujar-la uns mil·límetres després de diversos intents. Es va agenollar i va apartar la neu de la base amb les mans com un gos que escura la terra. Això el va permetre descobrir que l’espasa havia quedat atrapada entre dues pedres. Era impossible recuperar-la.

Els crits embogits del bàrbar li van semblar massa propers per ser agafats a la lleugera. Les tremolors que envaïen el seu cos eren, ara sí, fruit del pànic i no només del fred. No hi havia res a fer. Ni ell tenia ganes de córrer, ni el barbut, de ben segur, tindria ganes de fer-li una afectiva abraçada quan arribés a on es trobava.

Es va incorporar per esperar l’inevitable desenllaç. I mentre ho feia, de sobte, es va sentir més idiota que mai. Més idiota, fins i tot, que el dia que es va allistar. El terra era ple de guerrers i a les seves mans, cada un d’ells, guardava una arma que no hauria de menester mai més. Va pensar que si algun dia escrivien un poema sobre ell, portaria un títol semblant a «L’espasa d’en Lúcidus i el seu cervell de mantega».

Però allà no hi havia cap poeta amanerat prenent notes, només un paio de cent vint quilos a punt d’acabar amb ell. Va somriure mentre feia que no amb lleugers moviments de cap.

I aquell va ser el seu últim gest abans el bàrbar no li esclafés el crani amb un sol i precís cop. El so sec de l’impacte trencà, per un instant, el silenci d’aquell mar de morts.

L’Erik es posà ràpidament en guàrdia després d’estovar-li el cervell a aquell nyicris.

—Un menys —va dir entre esbufecs—.

Des del seu últim enfrontament havia estat buscant supervivents i ara que n’havia trobat, dubtava que no n’hi hagués més per allà prop, guaitant-lo a ell, parant-li una trampa.

—Maleïts nyicris —digué mirant les restes d’en Lúcidus—. Sempre en porteu alguna de cap.

El pobre Erik hauria tornat al poble si no hagués sentit els crits d’aquell inútil des de dalt d’aquelles roques. tot plegat era ben estrany: ni tan sols havia ofert resistència.

Excitat encara i amb la respiració accelerada, va voltar sobre si mateix sostenint la maça fins a inspeccionar acuradament tres-cents seixanta graus. Semblava que no hi havia ningú però no en podia estar segur encara. Va decidir obtenir una millor perspectiva pujant al promontori. S’hi enfilà com va poder i, en arribar al capdamunt, es quedà paralitzat.

—Quanta mort junta —va pensar—.

Tot l’espai de terra que no era ocupat per arbres, ho feien les despulles de centenars i centenars d’homes. Es va sentir un déu davant d’aquella escena. Sens dubte, quan tornés al poble, seria considerat un heroi de guerra.

D’entre la seva frondosa barba es va escapar un somriure amb poques dents i els seus ulls s’ompliren de vanitat.

—Qui riu ara, eh? —començà a dir amb una veu profunda i  pedregosa—. On sou tots els que dèieu que jo no era un bon guerrer? Voleu que us digui on sou? Doncs morts! Ah, ah, ah, ah!

I mentre reia ple d’eufòria va aixecar la maça amb els dos braços i pres per la satisfacció la va llançar tan lluny com les seves forces li van permetre. L’arma va caure al riu i es va enfonsar lentament entre cadàvers a la deriva.

–Sabeu que us dic? –seguí–. Millor vosaltres que jo. Molt millor!

I llavors l’eco li retornà una veu que no era la seva. Una veu que parlava un idioma que no entenia, però que havia après a identificar durant aquells llargs mesos de lluites.

10 pensaments sobre “SABER GUANYAR

  1. El teu escrit m’ha recordat un còmic: “Por el imperio” (Merwan / Vivès). Si no l’has llegit fes-ho. Em sembla que t’agradarà.

    • Ostres! He googlejat el còmic que comentes i ja només el dibuix és sensacional. Té molt bona pinta! Crec que m’acabes d’inspirar per Sant Jordi.

  2. Bé Davi !! Aquesta barreja de conte d’època medieval amb tocs d’humor força irònics m’han sorprès gratament !!
    Llàstima que quan començava a identificar-me amb l’Èrik s’ha acabat la història. Hi haurà 2ª part?
    Una abraçada, crack !!

    • Uooooooo!!!! En principi no però si la cosa té èxit, mira… mai se sap. 😉 Jajajaja. Moltes gràcies wapu, de veritat!

  3. Neeeeen!!! Molt xulo el conte…pero m’ha kedat un dubte…quan en Lúcidus li diu a l’espasa q vol passar una estona sol amb la seva mà…vols dir q era el moment? jajajaja
    Ara en serio, em sembla molt guai que publikis coses com akestes. Anims i a seguir ceant!!!
    Una abraçada!!!

    • Havies de ser tu, és clar! Jajajajaja… Et juro que fins que no t’he llegit no hi he caigut gens i ara, quan ho rellegeixo, no veig una altra cosa que a en Lúcidus gaudint de la seva intimitat.

      Merci pels ànims i pel comentari Xavi!!!!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s