ENTRE VOSTÈ I JO

ull de gat

Aquell dia la doctora va optar per un pintallavis vermell, un recollit de cabells atrevit, roba interior a joc –gairebé sense estrenar–, unes gotes de perfum del cap de setmana i un escot generós. En arribar a la clínica, la seva secretaria, amiga i confident la va escanejar amb la mirada de dalt a baix i tot seguit, la va saludar formant un cercle amb el dit gros i l’índex, certificant amb un somriure trapella que, certament, estava espectacular.

Després d’uns breus comentaris de falsa modèstia, la doctora va preguntar-li si havia pogut confirmar la visita del pacient en qüestió. N’hi havia varis de pacients aquell dia però ella estava interessada en un de sol, el que des de feia mesos la portava de corcoll. Aquell que, per tercera setmana consecutiva, havia demanat visita quan en realitat, i d’això en sabia molt la doctora, no hi havia cap necessitat, ja que la seva gata es trobava en un perfecte estat de salut.

—L’acabo de trucar —li digué la secretaria—. Ara tens dues visites. Després arriba ell. T’he deixat mitja hora de marge perquè et preparis o per si es presenta abans. Després d’ell tenies el gos dels Martí però te l’he ajornat a demà, així no hauràs d’anar amb pressa. I si pel que sigui, aquesta tarda has de lliurar, puc deixar-te la tarda lliure a cop de telèfon –la secretaria va mirar que ningú altre no les estigués escoltant—. Tu ja m’entens.

En sentir això a la doctora la van assaltar els dubtes. Potser tot allò era una muntanya de despropòsits i suposicions que l’encaminarien directament al ridícul.

Feia poc més d’un any que el pacient va portar la seva gata a la clínica per una pneumònia i des d’aquella primera visita que no se’l podia treure del cap. La gata va passar unes setmanes ingressada, ell ho va passar molt malament i visitava la seva mascota cada dia, situació que va permetre que tots dos es coneguessin amb una profunditat notable.

Ell era solter, com ella. Li agradaven els animals, com a ella. Era fan del grup britànic de moda, com ella. Sovint es feia l’entès en cinema tot i ser un autèntic ignorant en la matèria, com ella. I segurament passava les nits entre la soledat dels llençols i algunes fantasies pujades de to, definitivament com ella.

Un cop guarida la malaltia de l’animal, la doctora va estar a punt d’apuntar-se a classes de vudú per tal que la gata dels pebrots emmalaltís de forma crònica. Però, al cap i a la fi, ella era una veterinària molt professional; molt necessitada, sí, però molt professional.

El cas és que ell no va deixar de venir mai. Un cop al mes com a mínim. Que si la gata per aquí, que si la gata per allà. Però la gata no tenia res. I darrerament les visites ja no tenien cap sentit. Així que no hi havia volta de full. Aquell home estava interessat en ella i havia arribat l’hora de “treure l’artilleria pesada”, en paraules de la seva companya de feina.

La doctora es va treure tots aquests pensaments del cap i va entrar al consultori. Va fer les dues primeres visites molt desconcentrada. En comptes del gos i el periquito que li van portar hauria pogut atendre un parell de cocodrils sense ni tan sols adonar-se’n.

Va passar la mitja hora de marge tota nerviosa, asseguda a la taula sense saber molt bé quin seria el pla a seguir. Potser era preferible deixar-lo fer a ell. I enmig d’aquests dubtes sonà el telèfon.

–Està aquí –digué la secretaria–. El faig passar?

La doctora va respondre afirmativament i veloçment es va descordar els tres primers botons de la bata i el va esperar mig asseguda al cantell de la taula.

Ell va entrar de seguida i va estar a punt de descobrir-la a mig ritual. Portava la gata dins d’una gàbia. La Tori era una gata de raça noruega. Tenia el pèl de tres colors diferents, els ulls d’un verd daurat i un atractiu tan intens com el del seu amo.

Va deixar la gàbia sobre la taula de prospeccions per poder oferir-li la mà a la doctora —com feia sempre— però ella la va eludir àgilment i li va fer dos petons de la forma més natural possible.

Ell semblava nerviós, cosa estranya doncs era un home que projectava sempre seguretat. Després de quatre frases tòpiques i buides de significat sobre la meteorologia i la proximitat de les vacances d’estiu ella el va convidar a seure a la cadira abans de parlar de la Tori. La doctora va tornar a seure a la taula, tot creuant les seves infinites cames just davant d’ell, ben a prop. Es va crear una incòmoda pausa. Ell no sabia on mirar mentre que ella no podia deixar de mirar-lo.

Finalment ell va entrar en matèria.

–Miri doctora, m’estan passant certes coses; coses que no explico a ningú i que em fan ballar el cap. Tot plegat està començant a afectar la meva vida molt seriosament. M’ha costat molt decidir-me a parlar-ne perquè no vull que ningú pensi que estic malament del terrat o que sóc una espècie de pervertit però ja no puc més. Necessito explicar-li.

La doctora va haver de fer un esforç per contenir l’alegria i no llançar-se als seus braços però, ja que ell havia arrencat potser era millor deixar-lo acabar. A més, ho estava fent tan bé.

—Abans però —afegí ell—, m’ha de prometre que tot el que li digui quedarà entre vostè i jo.

La doctora va inclinar una mica el cap i amb un somriure provocador i condescendent li va dir que davant seu tenia una amiga, que podia confiar-li qualsevol cosa, sense recança.

Ell va agafar aire com algú que està a punt de saltar en paracaigudes per primer cop. Llavors la va mirar i per fi li va confessar…

—La meva gata parla.

A la doctora li va lliscar una mà de la taula i va estar a punt de caure. Mentre corregia la postura dalt la taula va pensar que potser hauria d’haver anat a l’otorinolaringòleg a fer-se mirar aquells taps de cera que se li formaven cada any i que de vegades no li deixaven entendre bé converses com aquella.

—Sí —seguí dient—, em diu coses. Al principi només feia servir paraules curtes; monosíl·labs. Ho feia en certs moments del dia. Jo pensava que es tractava d’una veïna amb la veu potent o d’una interferència de la televisió. Però un dia mentre m’afaitava vaig sentir algú rere meu que em deia “quina pèrdua de temps, amb barba fas més goig”. Em vaig girar disposat a matar l’intrús a cops de gillette però allà només havia la Tori —ell la mirava compungit, a punt de plorar—. De què no em vaig cagar a sobre, doctora.

La doctora va decidir seure lentament a la cadira intentant no semblar espantada. Ara, com a mínim, la taula s’interposaria entre tots dos. Enmig del pànic creixent li va semblar prou curiós com unes poques frases poden convertir un home atractiu i objecte del desig en un absolut guillat.

—Després d’aquell dia la cosa només va fer que empitjorar —ell es girà breument cap a la gàbia, on la Tori es netejava la pota a cops de llengua, i va seguir xerrant un xic més baixet—. Va començar a opinar sobre tot el que faig. Si no li agrada la música que poso m’ho fa saber. De vegades no tinc temps per cuinar i m’escalfo una pizza precuinada al forn. Llavors es passa tota la nit renyant-me. Diu que així no arribaré ni als cinquanta, que ja no tinc edat per anar menjant qualsevol cosa. Quan miro futbol a la tele em diu que s’avorreix i que no està bé això de passar-se tot el dia mirant esports. No em deixa posar els peus sobre la taula, no vol que faci festes a casa. De vegades m’agrada fer un cigarret després de sopar i no pot ni imaginar-se com es posa. Ara he de sortir a la terrassa a fumar. A casa meva, doctora! Casa meva! Ho entén, doctora? Ho entén?

I dit això, va enfonsar la cara entre les mans i va esclatar a plorar.

—De vegades voldria escanyar-la per no haver-la de sentir més —com que les mans li tapaven la cara, la doctora va haver d’esforçar-se per entendre’l—. Però llavors em sento culpable i penso que el millor que puc fer es sortir a la terrassa a fer l’últim cigarro i saltar al buit mentre la maleeixo.

La doctora dubtà entre trucar a la secretaria per telèfon o bé cridar directament per demanar ajuda. El més important era mantenir la calma i sortir d’allà abans no es convertís tot plegat en una crònica de poc més de cent paraules a la secció de successos de l’endemà.

Llavors ell va aixecar el cap. Duia la cara i les mans plenes de llàgrimes i fils de mocs que formaven una teranyina.

—Què puc fer doctora? Porto setmanes portant aquí la Tori per veure si vostè hi trobava res d’estrany però no hi ha manera.

“És clar” —va pensar ella— “perquè a qui s’ha de portar al metge és a tu, tros de sonat”. Però va controlar l’impuls i en comptes d’això es va omplir del coratge necessari per aixecar-se a consolar-lo. Li va donar uns copets a l’espatlla i li va recomanar que anés al lavabo a rentar-se la cara mentre ella li feia una revisió intensiva a la gata. Ell va agrair-li l’oferiment sense paraules, es va aixecar fet un fàstic i va marxar del consultori a poc a poc, somicant com una criatura.

La doctora va voler córrer directa cap a la porta. Però just en aquell moment va advertir de reüll que la gàbia de la gata era inexplicablement oberta. Va donar mitja volta per inspeccionar el consultori i allà estava la gata, al costat del telèfon, observant-la atentament amb ulls brillants.

—Entre vostè i jo, doctora —li digué la Tori—. Aquest home cada dia hi toca menys.

6 pensaments sobre “ENTRE VOSTÈ I JO

  1. Molt bo David! Quan he rebut el mail anunciant que hi havia un nou conte, he hagut de deixar el que feia per dedicar 5 minuts al plaer de llegir-te.

  2. Li he trobat a faltar un punt més de mala llet que la premisa prometia.
    Fes-li un cop d’ull a “Tobermory” d’en Saki. Un mestre amb el que t’ho passaràs bé i afinaràs el talent que apuntes.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s