EL REI DEL SONSO

el rei del sonso

—Com ha dit?

—No en conec cap amb aquest nom.

—Jo tampoc.

—Es deu haver equivocat.

—No, no… a mi em sona d’alguna cosa.

—Calla! No tens ni idea.

—No serà aquella serp assassina dels deserts del sud?

—No, ruc. Això que dius és la sonosa reial.

—I com aconseguirà trobar una sonosa?

—Et dic que no ha dit això.

—S’ho ha inventat.

—I què més dóna? Deu tractar-se d’una broma.

—És veritat, expulsem-lo. Aquest jove ens pren el pèl.

—Sí, que se’n vagi! S’ha inventat aquesta paraulota per ridiculitzar-nos.

La rectora va decidir que ja n’hi havia prou d’aquell espectacle. Els set ancians que formaven el consell portaven estona discutint entre ells, en veu alta i davant dels centenars d’estudiants que omplien a vessar la cúpula dels invocadors. Tres forts cops de bàcul a la taula van ser suficients per aturar les hostilitats dels seus companys de feina i les creixents rialles dels estudiants que guaitaven des de les grades.

Ningú desobeïa mai la rectora. Immediatament es va fer el silenci a la immensa sala d’actes.

—Potser convindria —prosseguí ella mateixa— que preguntéssim directament al jove Sinat la naturalesa de la seva tria. Potser així evitaríem quedar en evidència en un dia tan important per aquesta universitat com és el d’avui.

El dia important era el dia de tries. Després de sis anys d’estudis, els invocadors aprovats compareixien d’un en un per anunciar públicament al control de quin animal dedicarien la resta de la seva vida. Tothom esperava sentir coses com “trio el grifó de les terres del vent”, o “el lleó barbut d’orient”, o “el kraken de les illes mortes”, o “el drac de tempestes”. Sí, el drac de les tempestes acostumava a crear sensació; mestres i alumnes embogien quan algú triava una criatura tan temuda com poderosa.

Però en Sinat acabava d’ensorrar tota expectativa. Havia dit “trio el sonso”. Així, a seques. I el problema no només raïa en l’excentricitat de l’elecció, sinó en el fet que ningú d’aquella sala sabia de què parlava. I aconseguir tal cosa en una sala plena d’experts en criaturisme avançat, era tot un fenomen.

Totes les mirades es dirigien al púlpit central, al noi de vint-i-un anys que havia organitzat tot aquell embolic amb només tres paraules. Just quan semblava que estava a punt de parlar, un últim xiuxiueig es va deixar sentir des de la taula dels professors.

—La qüestió és que em sona d’alguna cosa.

Tots van riure i la rectora es va girar emprenyada.

—Mestre Danak, per favor —li demanà en to maternal.

L’ancià va aixecar una mà en senyal de disculpa, visiblement avergonyit. Tots van tornar a esperar explicacions d’en Sinat.

—Els mestres han escoltat bé, rectora —l’estudiant parlava nerviós, tremolant com una fulla—. Trio estudiar la invocació del sonso. Potser és una opció poc habitual però crec que…

—Poc habitual? —es mofà el mestre Lasart, el més antipàtic de tot el claustre—. No havíem sentit mai una cosa així, marrec.

La rectora tornà a intervenir.

—Explica’t Sinat —digué amablement—. Com pots veure has aconseguit intrigar-nos a tots.

—No pretenia crear desconcert, rectora. Potser els mestres no coneixen aquest animal però és molt conegut pels pescadors i la gent que viu del mar.

El mestre Danak va fer un vot de la cadira, eufòric.

—Ja me’n recordo! Sonso! És un peix minúscul. Semblant a un cuc. El meu pare em portava de petit a passejar per la platja i els pescadors ens convidaven a menjar-ne —al mestre li brillaven els ulls com a un nen—. Els fregien a grapats a sobre les fogueres. Eren una exquisidesa. Potser fa més de setanta anys d’això.

—O més de cinc-cents, vell xarrup! —era ben sabut per tothom que el mestre Lasart i en Danak no es portaven gaire bé, però la rectora no podia creure que tornessin a insultar-se en públic.

Tothom va esclatar a riure fins que la rectora va tornar a exigir silenci.

—És cert això? —preguntà ella perplexa—. El sonso és un peix minúscul? Un cuc?

En Sinat, amb les galtes vermelles, no podia abaixar més el cap.

—Sí. Però no té res de cuc.

Va haver-hi una nova onada de riures furtius però la rectora els va tallar en sec amb tota la seva fúria.

—Silenci! —cridà ella—. Tants anys a la universitat i tries estudiar la invocació d’un peix? Ets boig o te’n rius de nosaltres?

—No, no, no —en Sinat sacsejà les mans molt ràpid—. Crec que pot ser molt útil per ajudar a…

—Sí —interrompí en Lasart—, sobretot quan en Danak tingui gana.

—Ets un malparit —contestà en Danak.

Les rialles van tornar a omplir la sala i la poca paciència que li quedava a la rectora va acabar d’esvair-se.

—S’ha acabat! —cridà ella amb tota la força amb què en va ser capaç—. Estudiant d’invocació animal Sinat, jo, com a rectora d’aquesta universitat, t’expulso per sempre més per la teva inadmissible actitud; per ridiculitzar aquest claustre i convertir el dia de tries en un número de circ. Espero que a partir d’ara siguis capaç de trobar el seny que t’hem intentat inculcar aquí durant sis anys; empresa, tot sigui dit, en la que hem fracassat estrepitosament. Se’t prohibeix fer servir res del que aquí se t’ha ensenyat de per vida. I ara, si ets tan amable, baixa per tal que estudiants de debò puguin fer-nos saber la seva elecció.

A partir d’aquí la llegenda es torna confosa.

Alguns expliquen que, en sentir aquestes paraules, en Sinat va plorar desconsolat; d’altres que amb prou feines es va immutar, deixant la sala amb digna indiferència; altres versions asseguren que el noi els va maleir a tots amb un poderós encanteri, recitat en un estrany idioma gutural que va fer emmudir l’audiència. També va córrer el rumor que el mestre Danak va mirar d’intercedir en favor del jove, estripant-se la túnica i al·legant que el sonso era el millor que li havia passat mai a la vida, sense gaire credibilitat, és clar.

Tant se val.

Sigui com sigui, totes les històries coincideixen a dir que aquell dia, en Sinat es va convertir en el primer alumne expulsat en dia de tries, i que ho va fer sota l’atenta mirada de tots els seus companys i professors. Va haver de patir insults i mofes de tota mena. Una de les burles prevalgué per sobre de la resta i es convertí en el nom amb què tothom el coneix avui dia: el rei del sonso.

Alguns el van veure recollir les pertinences de la seva cambra al cap de pocs minuts. D’altres, fins i tot, van abandonar l’acte oficial per observar des de les balconades de la universitat com el jove abandonava el campus i recorria el camí de poc més de dos quilòmetres que portava a Port Blau.

Port Blau era un poble petit, format per una centena curta de cases de fang tenyides de calç blava, construïdes per famílies de pescadors que vivien del que treien del mar. Els estudiants de la universitat no acostumaven a baixar-hi mai, donat que el consideraven un indret de mala mort, ple de gent ignorant i ferum de peix. Així era la vida a la Ciutat Escola d’Arts Màgiques. Tot el continent coneixia la universitat d’invocació, els seus edificis d’intricada arquitectura de pedra que semblaven a punt de caure pels penya-segats d’on s’erigien. Tothom reconeixia l’erudició dels seus mestres i les gestes realitzades arreu del món pels seus antics alumnes. En canvi, ningú parlava mai de Port Blau si no era per riure-se’n.

Van passar més de cinc i més de vuit anys —potser quinze—, i a la universitat ningú es va preocupar pel destí que hauria patit el rei del sonso. El temps l’havia convertit en una anècdota que uns pocs havien sentit en boca d’altres. Molts asseguraven que només era un conte ideat pels mestres per dissuadir als alumnes de fer eleccions estrambòtiques. Però el mite, com acostuma a passar, retornà a la realitat el dia menys esperat.

Va ser de bon matí. Des de les alçades de la Universitat alguns van veure arribar a Port Blau la primera caravana de comerciants. I dic la primera perquè mai abans un trist mercader s’havia interessat per aquell poble miserable, i dic la primera —també— perquè, com podeu imaginar, aquella no va ser l’última.

Només arribar-li la notícia, la rectora va demanar a un dels seus majordoms que anés a tafanejar l’insòlit fet i un d’ells baixà al poble tan ràpid com en va ser capaç. Passat el migdia, el majordom tornà a la cúpula dels invocadors i començà a xerrar malgrat que la veu se li entretallava pels esbufecs i el cansament.

—Un dels mercaders m’ha explicat que per tot el continent s’ha escampat la popularitat de la diminuta vila de mar anomenada Port Blau. Corre la veu que es tracta de l’únic racó de món conegut on es pot pescar un peix diminut. Un animal escarransit i molt saborós que fins fa poc era molt car de veure però que ara els seus pescadors han après a capturar a cabassos. Un peix que es paga a preu d’or, rectora. Diuen les veus dels més fantasiosos que tot és gràcies a un bruixot pescador, que va arribar un bon dia al poble sense més possessions que un sarró a l’esquena i al que tots els del poble estimen amb bogeria.

»També m’ha dit que porten una dotzena de carros amb centenars de botes plenes de sal per endur-se’n arreu del continent. I que no trigaran a arribar-ne més.

La rectora va intentar trobar una postura més còmoda a la seva cadira. Va mirar als seus col·legues, els set professors ancians, però ells semblaven tan confosos com ella.

—Recordes el nom d’aquest peix? —preguntà la rectora.

En sentir la resposta del majordom tots es van quedar glaçats. Tots excepte un dels vells.

—Sonso… —digué en Danak esterrossant-se la barba—. De què em sona això?

Aquella tarda, la rectora va arribar sola a la platja de Port Blau. Un nen del poble li havia dit que allà trobaria al bruixot pescador i ara no podia creure el que li deien els seus propis ulls.

A aquelles hores, el sol era ja una mitja taronja mossegada per l’horitzó, escampant-se vermella sobre la mar. Enmig de tot, hi havia un home amb el tors despullat, els braços en creu i amb l’aigua fins a la cintura. Una llarga barba i unes grenyes de plata li engalanaven el cap i la cara. Entonava un dolç càntic, una espècie de tímid xiuxiueig. No hi havia cap mena d’onatge però la mar s’agitava nerviosa pels milers de centenars de petits peixos que acudien a la seva cançó. Tota la platja vibrava nerviosa pel moviment espasmòdic dels peixets. Arreu se sentien els crits d’eufòria dels pescadors i pescadores que capturaven amb xarxes i coves de vímet els darrers quilos de sonso del dia. La felicitat envaïa l’aire salat.

De sobte, l’home grenyut deixà de cantar i va dirigir pausadament la mirada cap a la vora, com si hagués notat la presència de la rectora. Les aigües van deixar de remoure’s i els pescadors, satisfets per la profitosa jornada, es van retirar terra endins deixant-los sols.

Ella parlà la primera.

—Sinat. Ets tu?

—No ben bé, rectora —contesta ell amb veu calmada—. Aquí tots em diuen el bruixot pescador.

—Saps perquè he vingut a veure’t?

Ell no respongué.

—Tens prohibit fer servir el que vas aprendre a l’escola d’invocació —continuà enutjada—. Vas perdre’n el dret el mateix dia que vas ser expulsat.

—Tinc bona memòria, rectora i, a més, sóc un home de paraula. Ha de saber que m’ha costat anys oblidar tot el que em vàreu ensenyar. El que faig des d’aleshores ho he hagut d’aprendre jo sol, tal com em vas ordenar.

—És absurd!

—És la veritat i ho saps. Tu mateixa ho has vist.

La veu d’aquell home transmetia una seguretat i una pau inaudites, molt lluny d’aquell marrec nerviós i avergonyit d’anys enrere. I a més tenia raó: ni tan sols ella, la màxima autoritat d’invocació de tot el continent, havia vist mai una cosa així i a tota la platja. “Un sol invocador dominant tants éssers vius alhora?” va pensar, “impossible”. Què devia ser aquell càntic? I aquell aspecte de rodamón? Allò era una aberració i, per molt estrany que li pogués semblar, no podia permetre un descrèdit com aquell a les antigues tradicions, tan a prop de la universitat.

—De totes maneres —digué la rectora—, en el seu dia vas jurar obediència absoluta a l’escola. No és així?

—Així és… i així serà fins que mori.

—Doncs com a rectora que en sóc, t’ordeno que abandonis aquesta terra. Marxaràs avui mateix i no tornaràs mai més.

L’home del sonso abaixà el cap i així es va mantenir pensatiu una llarga estona fins que es va decidir a parlar de nou.

—Marxaré perquè és el meu deure —la seva veu era un fil imperceptible—. Però no avui. Hi ha alguna cosa al mar que em pertorba des de fa dies. No sé que és, però sí que succeirà demà. Li dec molt més a aquesta gent que a la universitat i els seus juraments—alçà els ulls humits cap a ella—. Marxaré demà com a d’hora.

La rectora dubtà, en certa manera es compadia de la bogeria que s’havia apoderat d’ell. “Parlar amb el mar”, es digué, “s’ha de ser boig”.

—Doncs demà. Però no tornis mai més!

I dit això, donà mitja volta i enfilà el camí de tornada a l’escola. A la platja amb prou feina se sentien les tímides onades acompanyades pel plor profund d’un home solitari.

L’endemà, algú va despertar la rectora picant insistentment la porta de la seva habitació. En obrir-la, mig adormida encara, va trobar un dels seus majordoms pres d’un atac de nervis.

—Senyora! Vingui! És la fi! Morirem tots!

Vestida només amb la bata, la rectora seguí el seu majordom fins al punt més alt de la ciutat-escola, una atalaia de pedra blanca des de la qual es podia veure la curvatura del mar. Els set professors ancians l’esperaven vestits amb llurs pijames, mirant atonits l’oceà. Ningú parlava, ni tan sols la rectora va gosar trencar el silenci.

El cel era gris, tot i no haver-hi cap núvol. Des de mar endins s’alçava un mur d’aigua tant alt que tapava el sol de primera hora del matí. Era una onada tan alta com una muntanya. Avançava implacable cap a la costa. Silenciosa i sorollosa al mateix temps. Rugint amb una delicadesa terrorífica. Quan arribés on eren ells, de ben segur, no quedaria rastre de res ni de ningú. Cap penya-segat, per molt alt que fos, protegiria la universitat d’aquell monstre sense cara. Fins i tot allà dalt eren tan vulnerables com un nen jugant a la vora del mar.

Però llavors un dels mestres senyalà a baix, a la platja.

—Mireu! Què fa aquell?

Tot i la distància que els separava, la rectora no en tenia cap dubte. Era ell. Amb l’aigua fins a la cintura i amb el pit nu; els braços oberts en creu i reproduint una dansa tranquil·la i poderosa al mateix temps. Deixava el cap mort i els seus cabells s’agitaven a cada salt, a cada giravolt, a cada esquitxada de peus a l’aigua. Semblava una petita formiga ballant sense por abans de ser esclafada per la petjada d’un déu.

Quan l’onada era a tocar de la costa, de cop, el mar va començar a bullir efervescent al voltant de l’home. I en menys d’un segon, un altre mur d’aigua es va alçar, ràpid i implacable com el vol d’un falcó. Era ample com tota la costa, tan brillant i resplendent que semblava dotat de llum pròpia.

El mur aixecat per l’home de cabells de plata va arribar al seu zenit, i en ple vol, va topar frontalment vers l’altre. I en fer-ho es va sentir el brogit més poderós que es recorda ara com ara, l’ensordidora fressa d’un oceà trencant-se contra la seva voluntat.

Els set mestres, la rectora, els pocs estudiants que estaven llevats a aquella hora, les famílies de pescadors que fugien esperitades del poble… tots, absolutament tots ells van tancar els ulls en aquell precís moment, arronsant-se sobre si mateixos. Encongits, es van quedar immòbils esperant la mort. Però la mort no va arribar, només una fina pluja salada que els ruixà suaument. L’onada havia desaparegut i d’ella només en quedaven petites gotes d’aigua tan lleugeres com l’aire.

La rectora va dirigir la mirada a la platja per buscar en Sinat. Però allà només hi havia infinits arcs iris, nascuts de la primera llum del dia. Com que no el veia, va trencar a plorar desconsolada i es va sentir trista i bruta per dintre fins al darrer dia de la seva vida.

Del rei del sonso, en canvi, mai més se’n va tenir cap més notícia. Ningú sap del cert si el van engolir les aigües o si, senzillament, es va limitar a complir la seva promesa.

10 pensaments sobre “EL REI DEL SONSO

    • Moltes gràcies pel comentari To!

      Tens tota la raó. És massa llarg pel meu gust i no és gens del meu estil. Però li vaig agafar molt d’afecte a la història i no em vaig atrevir a deixar-la a un racó. Jejeje!

      Ja tinc ganes de saber que en penses del proper!

  1. Finíssim!!!

    A mi ja saps que aquest univers de màgia i fantasia m’encanta!!! I el conte fins i tot se m’ha fet curt!!!

    Roger

    • Merci Miki! El Rei del Sonso es mereix aparèixer a d’altres històries, tens raó… Sempre m’ha donat la sensació que és una espècie de rodamón del món dels contes.

    • Jajajajaja!!!

      Sé que no tiene nada que ver per tu comentario me ha recordado cierta ambientación de colonias en que bautizamos la casa con el fantabuloso, catalanófilo y popular nombre de ARRIQUITOWN. XD

  2. Un gran inici. Però la història es difumina en un ensucrat final poc satisfactori per tòpic perquè no respons una senzilla pregunta. Per què vol ser el rei del sonso? Jo em pensava que aquí hi hauria un tema familiar, un trauma d’origen humil, un pare pescador i pobre… o alguna altra cosa sorprenent i inesperada que justifiques la tria del sonso i no… del Kraken!!
    Si li dónes un parell de voltes i refàs el final tens un conte fantàstic fantàstic… valgui la redundància..

    • Llorenç! Em tens més calat que ningú… jejeje. T’asseguro que no tornaré a caure en el mateix error. Moltes gràcies pel teu comentari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s