MEKANIKA (1 de 4)

typewriter En Chuck va engegar l’ordinador sense passar per la dutxa, en pijama i amb l’única companyia d’una fumejant tassa de cafè amb llet. No esperava trobar-hi res destacable: algun spam, el mail del sindicat de guionistes dels dilluns i absurds avisos de les xarxes socials, on sovint passava més hores de les necessàries. Sorprenentment, però, havia arribat el mail que portava setmanes esperant. Va omplir els pulmons i va clicar-hi a sobre. Va llegir fugaçment el primer paràgraf (una introducció sense rellevància) i va analitzar amb cura el que seguia.

«Lamentem comunicar-li que el seu estil com a guionista no encaixa dins el perfil que busquem. Gràcies per l’esforç i molta sort. »

Es va aixecar de la cadira sense acabar de llegir la resta del missatge i començà a caminar lentament en cercles per l’estudi amb el cafè a la mà. Feia temps que frases com aquella i ell mantenien una relació propera i constant. Fos quina fos la construcció o el vocabulari emprat, el significat sempre acabava sent el mateix: «no tens talent». Acostumava a encaixar aquest tipus de notícies amb un optimisme digne dels llibres d’autoajuda i els dies següents a una negativa, dedicava encara més hores que abans a l’escriptura. Però aquesta vegada alguna cosa li havia fet pensar que superaria la prova. Acceptar la realitat, per sorpresa seva, se li estava fent més muntanya amunt del que era habitual. Va aturar-se involuntàriament davant del mirall. Contemplà la imatge d’un home menys jove del que esperava, algú que portava temps dient que era escriptor però que amb prou feines podia fer una llista dels seus treballs publicats o dels seus projectes filmats. Era un fracassat i, tot i que l’ordinador no en tenia cap culpa, va ser la màquina la que va rebre l’impacte de la tassa de cafè, llençada amb tota la ràbia de què es capaç el braç escanyolit d’un guionista frustrat. La pantalla quedà feta miques, amb la tassa incrustada al bell mig i el líquid caient lentament a través de circuits espurnejants. Just en aquell moment li sonà el mòbil i el despenjà de mala gana. Va contestar tan emprenyat com en va saber. Dues hores després en Chuck arribava a la cafeteria amb cara de pocs amics. Va cercar algú amb la mirada i quan el va trobar esperant-lo a una taula s’hi va asseure. —T’he demanat el de sempre, va bé? —li preguntà el seu agent només veure’l arribar. En Chuck va assentir amb el cap—. Es pot saber que et passava? Quines maneres de parlar-me eren aquelles? —Ho deixo, Frank. —El què? —No serveixo i ho saps. Porto anys deixant-me la vista a l’ordinador. Estic cansat i a la ruïna. —Ei, ei, ei. Para el carro—en Frank es va posar en tensió—. Des de quan et comportes així? —Necessito una feina de veritat. Com la gent normal: horaris, nòmina, vacances… Ja saps, aquestes coses. —Però què estàs dient? Tot això és per aquell coi de prova? No n’hi ha per tant, home. Ells s’ho perden. —No, Frank. Sóc jo qui ha perdut tots aquests anys. Plego. S’ha acabat. Es van mirar fixament uns segons fins que el Frank es va decidir a tornar a parlar. —És un error. Tens estil propi i ets molt treballador. Només has de seguir picant pedra. —Això faré: picar pedra, però a la fàbrica —en Chuck va arquejar l’esquena cap enrere i va deixar els braços morts. Els ulls d’en Frank es movien a tota pressa, com mirant de trobar una solució per art de màgia a les parets de la cafeteria. De cop, una idea absurda l’il·luminà el gest. —Molt bé! —digué desafiant—. Deixa-ho si vols, però abans has de fer-me un últim favor. —Fes-te un favor a tu mateix i centrat en els teus altres clients. —Calla i escolta’m, imbècil! Acaben de publicar les bases d’un concurs de guió de llargmetratge que… En Chuck va esclafir una riallada estrepitosa que va arribar a totes les taules del local. En Frank va envermellir com un tomàquet. —Vols parar? Ens miren. —Un concurs! Per l’amor de déu, Frank. Què no em sents? He de pagar el lloguer, dec calés a tothom i tu vols que participi en una juguesca per escriptors novells. —El premi són 10.000 dòlars —l’interrompí en Frank. En Chuck va alçar el cap de nou, un xic més interessat que abans. —L’obra es filmarà si guanyes —seguí—. Els drets es negocien a part, per descomptat. Només demanen que tingui un component de ciència-ficció: el teu fort. Tens sis setmanes. —És poc temps. No hi arribaré. —En absolut! Reescriu aquella història del caçador de bruixes. Em va encantar! Era… No sé… Molt de bruixes. Els escriptors, els músics, els actors i tots aquells que porten temps mirant de viure de les arts sense èxit, perceben quan algú intenta insuflar-los ànims, lloant-los sense arguments. En Chuck sabia que el seu agent, tot i ser un nefast mànager era, a grans termes, una bona persona i un bon amic. La història del caçador de bruixes era la pitjor merda escrita mai per un ésser humà des que el primer home de les coves va decidir esquitxar les parets d’excrements. —D’acord —accedí en Chuck de mala gana—, però potser em llenço a la piscina amb alguna cosa nova. En Frank va aixecar els braços, victoriós. —És la darrera vegada —afegí taxatiu—, que et quedi clar. —Només si no guanyes, bandarra —contestà en Frank amb un ample somriure—. Ja pots anar directe a casa teva a esclafar les tecles de l’ordinador. Just en aquell moment la cambrera va aparèixer a la taula per servir-li un cafè amb llet ben calent. En veure’l, en Chuck posà els ulls en blanc i recordà com n’era de beneit. —Merda!

carreró

La botiga semblava voler amagar-se dels clients al fons d’un brut carreró del barri vell. A en Chuck li havia costat déu i ajuda trobar l’adreça que li havia facilitat en Frank. El cartell estava escrit amb una tipografia antiga i recargolada. S’hi llegia:

Hefestus Arcania

Els vidres de l’entrada i l’aparador eren massa bruts per a discernir què o qui hi havia dins d’aquell local. Feia pinta de ser un antre en tota regla. Va empènyer insegur la porta. El so d’una campaneta delatà la seva arribada. En veure l’interior quedà bocabadat. El lloc distava molt de ser un tuguri. A una banda hi havia piles i piles d’objectes antics de tota mena: bicicletes d’altres èpoques, una cadira de dentista de principis del segle passat, mobles de fusta vella de formes impossibles, un sortidor de gasolina digne d’una estació de servei de la ruta 66, petites escultures de marbre de divinitats mitològiques, nines de porcellana que només tancaven un ull, quadres d’estil barroc i un etcètera infinit de quincalla de tota mena. L’altre hemisferi de la botiga semblava reservat al paper: estibes incomptables de llibres, revistes, documents, calendaris i cartells enrotllats; amuntegats d’una forma tan desendreçada com bella alhora. Els vidres bruts deixaven entrar una llum groguenca que feia que tot semblés encara més antic del que ja era. Un home gran va sorgir de darrere una muntanya de volums enciclopèdics. Caminava coix i desequilibrat per culpa d’una gepa prominent que li arquejava l’esquena. —Vostè dirà —digué servicial. —Em sap greu —en Chuck semblava desorientat—. Crec que m’han indicat malament. —Això dependrà del que estigui buscant. —Se m’ha espatllat l’ordinador i un amic m’ha dit que aquí podria trobar-ne un de segona mà. —No. Definitivament no trobarà cap ordinador aquí. En Chuck va maleir el seu agent. L’havia enviat a una botiga sense haver-hi anat mai abans. Tot el matí perdut! «L’amic d’un amic m’ha dit que tenen de tot i a preu de ganga» li havia dit. «Qui sap si la mercaderia és robada però ara el més important és aconseguir-te un ordinador el més barat i ràpid possible» va afegir. —El que pensava —digué resignat—. Moltes gràcies. Ja tenia la mà al pom de la porta quan el geperut el va aturar amb la veu: —Tot i així, estic segur que tinc el que busca —l’home va bellugar l’índex com una serp encantada—. Vingui amb mi. Sense dir res més, el venedor es va perdre per un dels passadissos, delimitat per dues estanteries plenes d’objectes. —Si busques pomes —es va dir a si mateix en Chuck mentre seguia la gepa del venedor— i a la fruiteria no tenen pomes, el fruiter no pot afirmar mai que, tot i no disposar de pomes al seu estoc, té allò que busques. Sobretot si acabes d’especificar que l’única cosa que necessites són unes maleïdes pomes. Tot i els pensaments frugals que l’envaïen, no tenia la més mínima intenció de marxar, de moment. L’indret desprenia una màgia insòlita que l’embriagava. Segurament podria inspirar-se en aquell lloc per una de les seves futures històries. Qui sap si fins i tot la mateixa botiga podria servir com a localització per rodar un curt de baix pressupost. A banda i banda va distingir una col·lecció extensa de pots de vidre que contenien sargantanes i tritons de colors: bitxos submergits en un líquid transparent i espès. Uns metres més endavant, els pots de vidre van deixar lloc a una sèrie d’instruments de corda extremadament exòtics i dels quals, amb prou feines, va aconseguir identificar-ne un sitar i una balalaica. Els instruments de corda van ser substituïts per maletes de pintor, les maletes van deixar pas a màscares venecianes i, fins que les màscares no van ser substituïdes per baguls farcits de disfresses, en Chuck no va adonar-se’n de l’estona que portaven vagarejant pels budells d’aquell magatzem sense fi. —La botiga és més gran del que sembla vista de fora, oi? —li comentà. —Uf! No es pensi. A mi se’m fa petita. Sempre falta lloc. Massa coses i poc espai. Massa coses i poc temps per endreçar-les. Sempre endreçant. Sempre endreçant… En arribar al final del passadís el botiguer s’ajupí per obrir una comporta rodona encastada a terra. Va tibar d’ella mitjançant una anella de ferro per deixar al descobert una escala de cargol que s’endinsava en l’obscuritat. De la butxaca del pantaló es tragué una llanterna que va encendre just abans de baixar el primer esglaó. En Chuck va mirar d’aturar-lo. —Escolti. Escolti? Miri, tinc una mica de pressa i si em diu que no té cap ordinador jo… —Ja gairebé hi som —la veu del vell era un eco sorgit del subsòl—. Per aquí. Ràpid. En Chuck el va obeir un xic contrariat. Ara sí que començava a voler tocar el dos com abans millor. —Quina mena d’escriptor és vostè? —li preguntà el botiguer mentre baixaven gairebé a les palpentes. —Com? —Ja m’ha sentit. —Com? —repetí inconscientment— Vull dir… Com ho sap que sóc escriptor? —Quan fa segles que et dediques a satisfer els altres aprens a esbrinar el que necessiten i el que són. De vegades, fins i tot, millor que ells mateixos. —Doncs la veritat és que no sé molt bé si en sóc d’escriptor. De fet em trobo en un moment clau per demostrar que ho sóc— «Si aconsegueixo sortir algun dia d’aquí, és clar» va pensar. El botiguer va aturar-se sobtadament i en Chuck va topar contra la seva esquena deformada. Davant d’ells li va semblar discernir una porta. —Tinc entès que per ser escriptor només cal una cosa —digué el vell mentre mirava de destriar la clau adequada del centenar llarg que duia lligades a una anella. —A sí? —el to d’en Chuck deixava clar que se’n fotia d’ell—. Doncs il·lumini’m, si us plau. —Escriure —respongué obrint la porta—. Ja hi som. Es van encendre cinc grans bombetes de fil de coure gruixut que enllumenaren una petita cambra, tres de les seves quatre parets estaven cobertes d’estanteries de tres pisos on s’exposava una col·lecció de no menys de cinquanta màquines d’escriure. —I ara digui’m: Quina classe d’escriptor és vostè? —Disculpi però no en faig res d’una màquina d’escriure. Jo necessito un ordinador. El botiguer es va passejar per la cambra sense fer-li cas. —Això que veu són joies de precisió mecànica, rellotges de la literatura, instruments capaços de sonar per si sols com una orquestra. El món les ha arraconat. Fan soroll, s’encallen, pesen, fan de mal portar… Va! Excuses! »Les tecles d’una màquina d’escriure requereixen dits forts i ments decidides. No es pot esborrar fàcilment el que s’escriu amb elles. Ara tothom esborra, retalla i enganxa. Porqueries! Un escriptor no necessita un ordinador —el botiguer cada cop alçava més la veu—. Un escriptor necessita fulls en blanc i lletres amb les quals omplir-los! En Chuck no sabia quina cara fer. —D’acord, miri. Posem per cas que m’ensarrona i me n’acabo emportant una: són antiguitats i jo només porto cent dòlars a sobre. —Què hi veu algun preu per aquí potser? No necessito per res del món els seus calés fastigosos. Marxarà d’aquí amb una d’aquestes. No se’n parli més! I ara, per favor, abans que ens passem tota la vida aquí: digui’m d’una punyetera vegada quina mena d’escriptor és vostè! En Chuck no entenia molt bé quina obsessió altruista posseïa l’ànima d’aquell botiguer. Ni per què l’escridassava. Però tenia clares dues coses. La primera: que ell tenia més pressa que ningú per marxar i començar a escriure. La segona: que si el preu de sortir amb vida d’allà era endur-se per la cara una màquina d’escriure de l’any de la xeix, docs mira, a seguir-li el fil al vell de la gepa i adéu-siau. —Sóc guionista. Escric pel·lícules. Pel·lícules que no s’acaben fent mai realitat, però vaja, podríem dir que sóc guionista. —Mmm. Interessant. Rancallós, el vell es va passejar amb grandiloqüència per la cambra estarrufant-se els pèls de la barbeta. Escrutava les màquines d’escriure com un oficial que passa revista al seu exèrcit. Després de dues voltes es va aturar just davant d’una d’elles. Va apropar-hi la cara i en va bufar la pols un parell de vegades. Després d’inspeccionar-la, la va treure de l’estanteria i la va oferir a en Chuck estenent els braços. —Aquesta —digué amb un gest de satisfacció notable—. Això és el que ha vingut a buscar, senyor escriptor. Era una màquina vella i feixuga, feta d’un metall tan fosc que semblava absorbir la poca llum que hi havia a la cambra. En Chuck no podia deixar de mirar-la. Era estranya. L’atreia i l’esglaiava al mateix temps. A sobre del teclat, a la carcassa negra, hi havia escrit el nom d’una marca de la qual no havia sentit a parlar mai:

MEKANIKA

En Chuck la va agafar amb força. Era preciosa. —D’acord —digué en veu baixa—, me la quedo.

Advertisements

16 pensaments sobre “MEKANIKA (1 de 4)

    • Ha, ha, ha, ha!!!! Sí, sí. Tot i no estar basada en fets reals, hi ha molt de tu i de la Clara en aquesta història. Sou els meus Franks, i sort que en tinc!

    • Angie!!!! Tranquil·la que aquest cop no hauràs de patir gens. He escrit el conte sencer i tinc les publicacions programades. Que bé que tinguis ganes de llegir la continuació!!!!

    • Marc!!!!!!! Moltes gràcies, noi. Que bé que t’hagi agradat! T’he de ser sincer: jo també estic molt antiquat en aquest aspecte! Això de llegir en pantalla i no poder guixar, ni subratllar, ni prendre notes als marges i no sentir aquella olor de paper (sigui vell o nou) em desmotiva un xic. Suposo però que tard o d’hora caurem… segur!

  1. Gran frase ” La història del caçador de bruixes era la pitjor merda escrita mai per un ésser humà des que el primer home de les coves va decidir esquitxar les parets d’excrements”. A parte de eso la historia promete… a ver que tal el segundo…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s