MEKANIKA (4 de 4)

—Encara es desconeix el balanç de víctimes per l’impacte del meteorit que ha caigut fa dues hores al centre de la ciutat. De moment les autoritats parlen de mig miler de desapareguts tot i que, de ben segur, la xifra es dispararà durant les pròximes hores. El President sobrevola el país en aquests moments per avaluar en persona l’abast de la catàstrofe i es preveu que arribi aquesta mateixa tarda. D’altra banda, l’institut nacional d’astronomia ha emès un comunicat assegurant que no tenien cap indici que els permetés preveure el fenomen i es mostren perplexos pel fet que un objecte espacial d’aquesta mena els hagi passat per alt. També hi ha hagut reaccions per part dels serveis d’intel·ligència. Reconeixen que la situació és desconcertant i, tot i que és poc probable, no descarten que es pugui tractar d’un atac terrorista. L’exèrcit mantindrà la zona zero acordonada fins que la situació es normalitzi i s’avanci en les investigacions. Es recomana a la població que es quedi a casa tant com sigui possible i, sobretot, que no abandoni la ciutat massivament. Totes les autopistes i carreteres de sortida estan absolutament col·lapsades des de fa hores. De moment això és tot des d’aquí. Els ha informat Penny Stevenson.

En Chuck va silenciar la tele del seu apartament. Estava blanc com la llet.

—No —va dir—. No pot ser veritat.

En Frank, tot i patir una terrible ressaca, s’esforçava a llegir la còpia de “L’última ciutat” que tenia a les mans.

—T’ho juro —va confirmar-li en Frank—. Ha dit exactament el mateix que hi ha escrit a la pàgina 5. Paraula per paraula.

—Ho sé, ho sé. Mare meva. Mare meva!

—Penny Stevenson? No la coneixia aquesta reportera. És nova?

—No! Me la vaig inventar. Li vaig posar el nom d’una nena que m’agradava de petit. Diria que fins i tot s’assembla a la que hem vist a la tele.

—Chuck, no em trobo bé.

—Un altre cop?

En Frank va sortir directe a abraçar la tassa del vàter. Mentre el seu agent buidava el pap al lavabo, en Chuck mirava d’entendre quina classe de broma cruel era aquella. De moment tot estava succeint tal com estava escrit. Meteorit, militars, zones acordonades… Les primeres cinc pàgines del guió s’havien fet realitat, fil per randa.

Si la cosa continuava així, durant els pròxims dies, una gran part de la població començaria a emmalaltir misteriosament i moriria. Després, tots aquests difunts, tornarien a la vida en forma d’essers famolencs i acabarien cruelment amb la resta. El virus s’estendria ràpidament per tot el món fins a fer-lo embogir del tot. Les nacions del món es bombardejarien les unes a les altres fins a reduir el món sencer a un manyac de pols i de runa. Un panorama de postal, vaja.

Enmig d’aquella apocalipsi mental en Frank va tornar del lavabo.

—Em sembla que no hauria d’haver begut tant ahir —digué en Frank—. Encara vaig borratxo. Necessito estirar-me una estona.

—No et preocupis. Vés al meu llit. Jo ara no puc dormir.

—Gràcies. Per cert… Escolta’m una cosa —en Frank tenia seriosos problemes de vocalització—. No sé si tot això que ens passa són al·lucinacions però abans d’anar-me’n a dormir la mona vull recordar-te que ets ric i, per extensió, jo també. Així que intenta alegrar aquesta cara de pansa. Pensa que fa un mes no tenies calés ni per comprar-te una merda d’ordinador —en Frank s’estirà al llit mentre desvariejava—. Quan em desperti podem anar comprar un bon tros d’ordinador. O dos. I un iot. I una casa… T’estimo, nen. T’estimo molt —es va fer un breu silenci—. Rrrrrggghhh… Zzzzzz… Rrrrrn.

Amb els roncs del seu agent per banda sonora, en Chuck intentava pensar amb claredat. Les paraules d’en Frank no tenien gaire sentit però van fer despertar en ell una estranya esperança d’entendre-ho tot.

Com és que no hi havia pensat abans?

Va sortir de casa amb la intenció d’agafar el metro fins al barri vell. No es va sorprendre gens quan li van dir que havien inhabilitat el transport públic a causa del meteorit. La ciutat era plena de curiosos i familiars de desapareguts que intentaven accedir a la zona zero. Els camions dels militars patrullaven els carrers. Recomanaven a la gent que es quedés a casa mitjançant la megafonia dels vehicles.

Va trigar una hora llarga en fer el camí a peu. Un cop al barri vell, va suar de valent per recordar on era aquell recòndit carreró al qual havia acudit feia poques setmanes.

El va trobar. Finalment. Però no com li hagués agradat.

Centenars de maons tapiaven la porta i les finestres d’Hefestus Arcania. Al mur acabat de fer hi havia un full enganxat amb cinta adhesiva. Era una nota escrita a mà:

«Ens traslladem per qüestions alienes a l’empresa. Disculpin les molèsties».

De tornada a casa en Chuck va mirar de fer servir la lògica. La incertesa i la frustració l’assaltaven. També els efectes secundaris de l’alcohol i la son. Aquell botiguer geperut hauria necessitat una vida sencera per traslladar tot el seu inventari. O això o disposava d’un servei de mudances sobrenatural. Després del que estava vivint tot li semblava probable.

Necessitava parlar amb ell, fer-li un munt de preguntes.

Estava clar que la Mekanika hi tenia alguna cosa a veure en tot aquell enrenou. Sobre això no hi havia cap dubte. La qüestió era saber si el guió s’aniria acomplint i, si així era, que podia fer per revertir-ho. També necessitava saber si ell era el responsable de totes aquelles morts. Quina putada! Però per sobre de tot, volia saber si el seu talent sobtat es devia únicament a l’efecte de la màquina d’escriure. Sí. «Així de patètic sóc», va pensar. El món s’ensorrava per culpa seva i a ell, el que més l’amoïnava, era ser un frau. El que li faltava: haver escrit un guió d’un milió de dòlars, no per mèrits propis, sinó gràcies a una andròmina infernal.

Un fort mal de cap va començar a apoderar-se d’ell.

Pensant-ho bé, ell també havia patit una llarga nit. Havien begut molt. Massa. Potser tot plegat era una coincidència. No recordava haver pres drogues. Ell ja no acostumava a fer-les aquestes coses. Però potser… Qui sap? Potser el millor era fer com en Frank. Tan bon punt arribés a casa, es deixaria caure al sofà per deixar passar aquella trompa descomunal i analitzar les coses amb tranquil·litat.

Només arribar, en Chuck va passar per l’habitació per comprovar l’estat del seu amic, però entre els llençols regirats no hi havia ningú. Genial. No caldria deixar-se l’esquena al sofà.

Abans d’anar a dormir va preferir trucar-lo per saber si es trobava bé i quedar per l’endemà. Ara que havien venut “L’última ciutat” necessitarien treballar de valent durant els pròxims mesos. Si el món no petava abans, això sí.

Amb el mòbil a l’orella en Chuck va sentir la melodia del mòbil d’en Frank. Arribava des de l’altra punta de l’apartament. Encara era a casa. O potser s’havia descuidat el telèfon. Va seguir la musiqueta fins a la terrassa on en Frank guaitava impassible el paisatge urbà. Li vibrava la butxaca, però semblava desentendre’s de la trucada.

—Frank! T’estic trucant. Escolta, me’n vaig a dormir. Queda’t si vols. Quan em desperti, si no et trobo, ¿com vols quedar?

Però en Frank seguia donant-li l’esquena, mirant la ciutat.

—Tu! Sord!

Llavors en Frank es va girar lentament i va clavar els seus ulls en ell. Els tenia vermells de sang i grocs de fetge. La pell de la cara i els braços se li havia tornat grisa, la duia plena d’úlceres sagnants i ferides obertes. Els seus llavis s’havien contret sobre si mateixos. Les dents descobertes li dibuixaven un macabre somrís.

Amb una rapidesa sobrehumana es va llençar sobre ell i el va agafar pel coll. Amb la força de l’embranzida en Chuck va caure d’esquena. Tots dos van travessar el vidre que separava la terrassa del menjador. A terra van lluitar sobre un mosaic de vidres trencats. En Chuck s’estava quedant sense aire mentre en Frank deixava caure una saliva espessa sobre ell, grunyint com un animal rabiós. En Chuck només podia rodolar. Rodolar i fer-lo rodolar a ell també. I és el que va fer. Van rodolar per terra mentre en el Frank l’escanyava tot clavant-li les ungles a la gola. Van rodolar fins a la terrassa, fins al menjador i un altre cop fins a la terrassa. Fos com fos, en Chuck sempre acabava a sota, amb en Frank recolzant tot el seu pes sobre ell. Ja no podia més. Estava a punt de defallir. Va contraure les cames, les va posar sobre el pit d’en Frank i les va estirar amb totes les seves forces, catapultant-lo per sobre de la barana de la terrassa. Llençant-lo deu pisos avall.

Extenuat i mort de por, en Chuck va romandre estirat uns minuts. Hagués plorat per la mort del seu amic però, en aquell moment, amb prou feines aconseguia respirar. No s’ho va tenir en compte. Va deduir que és el que acostuma a passar quan se sobreviu a un atac zombi per primer cop.

Potser va passar mitja hora llarga fins que no es va reincorporar. Va abocar-se al carrer. Curiosament, cap vianant investigava el cadàver d’en Frank. Ningú havia trucat a la policia. Ni una trista ambulància. Ningú havia fet res, bàsicament, perquè la ciutat estava immersa en un caos que li va resultar estranyament familiar.

Hordes de morts vivents perseguien a uns pocs que no trigarien gaire a ser-ho. Corrien desesperats per salvar la vida. L’asfalt era ple de bassals de sang. Alguns cridaven desesperats mentre una melé de bèsties se’ls menjava vius, a queixalades. Era com assistir al dia de l’estrena de la seva pròpia pel·lícula. En 3D. Un 3D molt real. Massa real pel seu gust.

Segons el guió, només era qüestió de temps que algú amb cara de pocs amics esberlés la porta de casa seva. Que era, bàsicament, el que estava passant a totes les cases de la ciutat en aquell moment. De fet, des de les alçades, va veure com una dotzena d’aquells éssers tan simpàtics entraven a l’edifici. No trigarien gaire a trobar-lo. Tot estava perdut. Tothom ho estava. Sols una persona se’n salvaria. Un noi. Un heroi anònim que ell mateix havia creat i que, ara mateix, devia estar al·lucinant amb tot aquell aquelarre de destrucció.

—Molta sort, nano —va pensar—.

De cop, se li va ocórrer una idea absurda. Una més.

Va entrar a corre-cuita a l’estudi i va regirar els calaixos fins a trobar un pot de líquid corrector. Feia anys que el volia llençar però per sort no ho va arribar a fer mai. Va agafar el mecanoscrit original del seu guió i, pàgina per pàgina, va començar a esborrar el nom de l’heroi a tot arreu on apareixia.

Algú va començar a picar la porta de casa desesperadament. Algú atret per l’olor de sang fresca. Sens dubte.

En Chuck va deixar el que estava fent i va atrinxerar la porta amb tots els mobles i objectes pesants que va trobar. La tamborinada des de l’altra banda es va intensificar.

No li quedava gaire temps.

Va tornar a la taula de treball i es va disposar a omplir els buits creats amb el corrector líquid, mecanografiant-los de nou amb la Mekanika.

Passaven els minuts i la trinxera de l’entrada estava a punt de cedir a la força bruta dels monstres. La fe mou muntanyes, però la gana d’un mort vivent també té cops amagats.

Una pluja de suor li regalimava del front. Escrivia frenètic.

Per fi va acabar de corregir la darrera pàgina del guió. Ara, el protagonista de la història tenia un altre nom. Es deia Chuck. A totes i cadascuna de les pàgines de “L’última ciutat” hi apareixia el nom d’un heroi anomenat Chuck.

En aquell precís moment, els cops ansiosos de l’entrada van deixar pas a uns renecs guturals de frustració, a unes passes que s’allunyaven i, tot seguit, a un silenci sepulcral.

L’experiment havia funcionat. Estava fet: ell era l’únic supervivent. Només ell.

Al cap de tres dies, als afores de la gran ciutat, va tenir lloc una d’aquelles escenes dignes de tancar una pel·lícula. Potser una pel·lícula dolenta. És possible. Tant és. A més: a qui no li ha agradat alguna vegada una pel·lícula dolenta?

L’heroi entomaria a peu una carretera secundària cap a l’horitzó. Rere seu, una ciutat en runes. Segurament es rodaria durant una posta o una sortida de sol. Aquest tipus de coses sempre aporten dramatisme. Els cotxes abandonats s’amuntegarien caòticament als vorals. Per allò de subratllar encara més el caire desastrós de la situació.

L’heroi només cal que porti una motxilla a l’esquena i una maleta a la mà.

Hagués estat una escena sense diàlegs. El director hauria encarregat al compositor de la banda sonora un tema instrumental, interpretat per alguna orquestra simfònica soviètica de renom. Es tractaria d’una cançó èpica i trista alhora. Una cançó que començaria suau però que, just abans de fondre a negre, es tornaria potent i poderosa, fent posar els pèls de punta als espectadors de la sala.

Ah! El més important de tot: l’últim pla. L’últim pla hauria estat un detall de la maleta. Una maleta negra, metàl·lica i molt pesada on s’hi hauria pogut llegir clarament la paraula «Mekanika».

Hagués estat una gran escena final. Llàstima que en aquella ciutat no quedava ningú per veure-la, tret de qui l’havia escrit. Però a això, en Chuck, ja hi estava acostumat.