BLANQUES I NEGRES

"blanques i negres 1" Santi Roig

Relat guanyador del 30è Premi Joan Cid i Mulet de Tortosa

Il·lustracions: Santi Roig

La locomotora de les vuit del vespre seria la darrera del dia en omplir de fum els alts sostres a dues aigües de l’estació de Rubinek. L’estrella vermella engalanava el frontal de la seva potent màquina què, mig adormida, recorria els darrers metres de la via central. Mentre s’aturava gradualment, els seus frens xisclaven persistents amb notes de soprano fins que un darrer sospir de vapor indicà l’arribada a destí.

Una trentena de passatgers baixaren a destemps dels vagons. Tots excepte un, marxaren directes a la sortida sense perdre un sol instant, cercant el fred dels carrers nevats de la ciutat més septentrional de la Gran República. L’únic viatger que romangué dubitatiu era poca cosa més que una gavardina de coll aixecat i un barret totalment encaixat; una figura sense identitat resguardada del fred.

Es va apropar a un dels mossos de l’estació que corria per allà, amb una moneda a una mà i una voluminosa maleta de viatge a l’altra.

—Ei, sagal! —digué la veu rere l’abric— M’ajudes amb això?

El noi va moure el cap i va rebutjar el pagament.

—Em sap greu, senyor. Me’n vaig a casa ara mateix, com tothom.

—I no hi ha ningú més per aquí que pugui portar-me a un hotel?

—Ah! —se’n rigué— Un dia com avui? No queden mossos, ni xofers, ni res de res. Trobarà gent a la cantina, però tots estan pendents del mateix.

—I es pot saber quin dia és avui?

El mosso va fer cara d’incredulitat.

—Està de broma, oi?

L’home de la gavardina va guaitar uns instants els vidres entelats de la cantina des de lluny i es va ajustar el barret.

—És clar. Ja entenc.

—Me’n vaig, senyor. Em perdré el començament. Adéu!

El jove sortí corrents i ell va guardar-se la moneda a la butxaca. Sense disposar de cap més alternativa, anà fins al bar arrossegant l’equipatge. En obrir la porta, la fressa es va estendre breument per tota l’estació.

L’aire del local estava viciat de nicotina i escalfor humana. Alguns clients atabalaven la mestressa que s’interposava entre ells i la gran ràdio que hi havia penjada a la paret. Esgrimia un diari enrotllat amb amenaçadora destresa. Semblava una dona amb caràcter.

—Que ningú toqui la ràdio o li arrenco el cap! Ho dic molt seriosament!

—Engega-la ja, Ania —va implorar-li un—. Ens ho perdrem.

—Al proper que em torni a empènyer el faré fora i que es busqui la vida.

L’amenaça va sorgir efecte, sobretot en aquells que no tenien ràdio a casa. Alguns, fins i tot, van anar a seure al seu lloc mentre ella remenava el dial.

L’home de la gavardina i el barret es va obrir pas com bonament va poder sense separar-se de l’aparatosa valisa. L’excitació es palpava a l’ambient. La majoria de les taules estaven ocupades. A més de cendrers, gots i ampolles de vodka, els clients tenien a mà taulells d’escacs amb totes les peces disposades per començar una partida, llibretes i llapis. El galimaties d’interferències i freqüències no desitjades del transistor es barrejava amb acalorades discussions i debats esportius.

—Segur que en Medvédev farà servir l’atac de la baioneta —digué un.

—Deixa de beure, home. Si fa això que dius, en Poliatov el destrossarà en menys de mitja hora.

—Calla! Tu sí que ets un borratxo, com en Medvédev.

—I tu un trampós, com en Poliatov.

Després d’un parell d’insults més, alguns van haver d’intervenir per separar-los però semblava evident que cap dels dos tenia intenció d’esbatussar-se realment.

El nouvingut va desistir en la missió de trobar una taula on poder acomodar-se tranquil i va escolar-se fins al final de la barra on podria seure a dos tamborets d’un bevedor solitari que, des de les ombres, semblava aliè a tota aquella eufòria col·lectiva.

—Quan d’embolic —es digué— No ho hauria dit mai.

—Això no és res, camarada —li digué el bevedor des de la foscor—. La meitat d’aquesta gent duu una vida miserable, però mentre puguin gaudir del circ seran feliços.

L’home de la gavardina es va sentir violentat per aquella conversa no desitjada i es va apujar les solapes del coll per evitar més intercanvis de frases com aquelles.

Finalment, la mestressa va encertar el dial.

Tothom va ovacionar-la exaltadament entre brindis i pipades de tabac. La sintonia de l’emissora va començar a descendir i el locutor va començar a xerrar:

—I després d’aquesta magnífica interpretació de la nostra orquestra nacional, ha arribat el gran moment. Per fi! La partida que decidirà el campió mundial d’escacs està a punt de començar. Després de vint partides repletes d’igualtat i anys de tensió, comença el duel definitiu. Els jugadors encara no han arribat al Teatre de la Indústria de Egarnovich, ¿què els sembla, doncs, si recordem els millors moments que ens han ofert aquests dos grans mestres?

»Ens acompanya el Professor Lasker, excampió mundial d’escacs. Bona nit, professor. Faci’ns cinc cèntims abans no comenci aquest apassionant enfrontament.

—Serà un plaer. Avui és una data històrica. Mai abans han coexistit dos jugadors tan excel·lents com aquests. A una banda tenim l’ós del palau vermell, el mestre de la capital de l’imperi, Daniil Poliakov. Cinquanta-cinc anys, procedent d’una prestigiosa família de jugadors i amb qui vaig tenir la sort d’enfrontar-me al final de la meva carrera, o potser seria més adequat dir «la mala sort» si tenim en compte la manera com em va guanyar. No existeix ningú com ell a l’hora de defensar. El seu estil és comparable al d’un compositor de música clàssica. Les seves partides són simfonies on cada moviment encaixa a la perfecció. Les seves estratègies només s’entenen un cop aconsegueix la victòria. Moltes vegades se l’ha acusat de passiu, d’esperar l’error del rival però la veritat és que estem davant d’un autèntic geni amb nervis de ferro que sembla llegir el pensament dels seus rivals.

»I a l’altre cantó tenim el jove de 28 anys que ha revolucionat el món dels escacs, Roshan Medvédev. Procedent d’una família de classe baixa de la regió perifèrica de Hoshpy. La seva manera d’entendre el joc està als antípodes de la de l’actual campió. És agressiu, no deixa respirar el contrincant. Captura peces i no perd mai pistonada. És una màquina de guerra desbocada sobre el taulell. Juga com un nen que acaba d’aprendre i que embogeix davant la possibilitat de destrossar el rival. Va aparèixer del no res, a un campionat d’exhibició quan només era un nen. El premi era enfrontar-se a en Poliakov a una final amistosa, i va ser llavors quan va aconseguir forçar unes taules. Després d’anys de domini absolut, en Poliakov no va a tornar a ser mai el mateix.

»El nen es va fer gran però el campió defugí enfrontar-s’hi durant anys. Finalment, però, no va tenir més remei que defensar el títol de gran mestre quan en Medvédev va arribar al número dos del rànquing mundial, guanyant-se així el dret a desafiar-lo. Un desafiament que es va pactar a vint-i-una partides.

—I d’ençà que va començar el primer d’aquests duels ja han passat més de cinc anys. Déu n’hi do! Com és possible això, professor? Vint empats consecutius!

—És molt senzill: són els millors jugadors de la història. Totes vint partides restaran per sempre més al mausoleu dels escacs, pels segles dels segles. Són les més complicades de què es té constància. I m’atreviria a dir que també les més llargues i estressants.

—I no només pel joc en si, sinó també per tot el que ha passat fora del taulell. No creu?

—Certament. Tot el que els envolta els ha acabat convertit en alguna cosa més que grans rivals: són enemics aferrissats. Un procedeix d’una classe social selecta, l’altre d’una de les comarques més humils de la Gran República. Un és un amant de l’elegància i la contenció, mentre que l’altre s’ha fet famós pel seu caràcter combatiu i els seus excessos. Contemplació i agressivitat. Experiència i vitalitat. Saviesa i instint. Realment, si ho pensem bé, Poliakov i Medvédev semblen destinats a odiar-se i és per això que…

L’home de la gavardina va notar la presència de la mestressa.

—Què serà?

—Una tassa de Sbiten ben calent, per favor.

—Ara mateix.

—I creu que seria possible abaixar una mica el volum d’aquell trasto?

La mestressa se’l va mirar perplexa.

—Està boig? Vol que em cremin el local?

I sense afegir res més, va fer mitja volta. Els seus malucs s’allunyaren indignats per l’altra banda de la barra mentre ell, des de la seva, no podia evitar sentir-se la persona més desafortunada del món, atrapat en aquell antre de mala mort, acompanyat per la classe de gent de la qual havia volgut fugir tota la vida. Però fins i tot un calvari com aquell semblava preferible en comparació a haver de travessar la metròpoli gelada fins a l’hotel més proper, arrossegant aquell mort d’equipatge.

—Foraster —digué algú des del racó fosc—, em sembla que som les dues úniques persones a qui importa ben poc tota aquesta porqueria de grans cervells. I cregui’m, no és una cosa molt habitual trobar gent com nosaltres. Permeti’m que el convidi a una copa quan s’acabi la seva infusió.

Era conscient del perill que comportava fer amistats en llocs com aquell. No convenia semblar diferent, així que va reaccionar ràpidament.

—No sé de què em parla. M’interessa molt. El que passa és que em fa mal el cap i em molesta tot aquest sarau. I no, gràcies. No bec.

—El que vostè digui. Però li ben asseguro que el vodka que serveixen aquí…

—Per favor! Vull escoltar el que diuen.

Tot i no voler-ho, el bevedor solitari va haver de seguir bevent sol mentre l’home de la gavardina va haver de seguir escoltant la ràdio, tot i no tenir-ne gens de ganes.

El professor Lasker encara explicava coses amb la seva veu de nas:

—Però si alguna anècdota passarà a la història, aquesta va ser la que va tenir lloc a les acaballes de la quinzena partida quan, sobrepassat per la pressió, en Poliakov es va aixecar de la cadira per insultar enèrgicament el seu rival. Les seves paraules han quedat gravades a la memòria de tots els que vam viure aquelles darreres jugades: «Maleïda escòria de suburbi, torna-te’n al teu forat i vine quan hagis après que aquest és un joc de cavallers, no d’atracadors». Mig teatre es va aixecar i va començar a aplaudir-lo. Memorable!

—Impossible d’oblidar, Professor. De la mateixa manera que no oblidarem mai l’agressió gairebé immediata que va perpetrar en Medvédev com a resposta.

—I tant! Va saltar per sobre de la taula que els separava i el va intentar estrangular. I ho hauria aconseguit si no fos per la providencial intervenció dels jutges. Llavors, l’altra meitat del teatre va animar en Medvédev i va tenir lloc una terrible batalla campal entre els seguidors d’un i altre mestre. Finalment, la partida es va cancel·lar per l’aldarull i es van atorgar taules. I des de llavors, hostilitats de tota mena es van convertir en quelcom habitual entre ambdós.

—Ara que diu això, em ve al cap la següent partida, quan en Medvédev gairebé havia decantat la partida al seu favor però va cometre un terrible error, servint així l’empat en safata a en Poliatov.

—En Medvédev no es va cansar d’assegurar que el seu etern rival havia contractat un famós mèdium per a que fes acte de presència al teatre aquell dia. I assegurava que, des del galliner, aquest el va desconcentrar fent servir trucs mentals. El més curiós de tot és que molts espectadors van afirmar veure al famós mèdium Yuri Góluveb gaudint de la partida.

—Quina bogeria, Professor. Vostè creu que…?

Una pausa antinatural en el discurs del comentarista va permetre que es distingissin algunes frases entre el remor dels clients de la cantina. Però el comentarista no va trigar gaire a reprendre el fil:

 —Però bé, sigui com sigui, avui totes aquestes polèmiques quedaran soterrades per sempre si un dels dos es fa amb la victòria. Tots dos esportistes i els seus representants han pactat que aquesta serà la darrera partida. I abans no arribi aquest grandiós moment farem una breu pausa per escoltar un altre gran tema musical de la nostra banda nacional. Fins ara mateix!

Un tema simfònic de tarannà militar va començar a sonar mentre tots els oients concentrats al bar es miraven amb cares d’estranyesa.

L’Ania va deixar una tassa just davant de l’home de la gavardina i ell va acollir-la entre els palmells de les mans per escalfar-se.

—Van tard —va comentar ella parlant mig sola—. Fa estona que haurien d’haver començat. Em sembla que li han passat una nota al locutor. A saber quina una n’han fet aquests dos aquesta vegada.

—Perquè ho diu? —va preguntar ell just abans de fer el primer glop.

—No ho sé. Tant de bo m’equivoqui. Però fa temps que dic el mateix. Si no acaben ben aviat amb aquest espectacle, mig món declarà la guerra a l’altra meitat.

La gent de les taules fumava i bevia només per omplir el temps d’espera mentre escoltaven aquella tediosa música. L’home de la gavardina va mirar cap a les finestres que donaven a la metròpoli i va sospesar seriosament la possibilitat de marxar d’allà només acabar-se la consumició. Tot aquell ambient feia que morir de fred no li semblés una opció tan dolenta després de tot.

"Blanques i negres 2" de Santi Roig

El programa radiofònic va donar per acabada la pausa:

—Senyores i senyors, tornem a ser aquí per fer-los partícips d’una terrible notícia. El representant del senyor Poliakov acaba de fer saber als jutges que no té notícies de l’actual campió del món des de fa hores. De confirmar-se la no assistència, l’organització sospesava, fins fa un moment, la possibilitat de coronar amb el títol l’aspirant Medvédev…

El rebombori va créixer sobtadament a la cantina. Molts clients es van posar drets mirant la ràdio amb cara de demanar explicacions.

—Ho veieu! —va exclamar algú—. És un covard! Sempre ho ha estat!

—Calla desgraciat! —li contestà un altre—. Segur que es tracta d’un segrest. Què es pot esperar d’una rata de claveguera com en Medvédev?

La tibantor entre companys es va fer palesa pocs segons després. L’home de la gavardina s’empassava el seu Sbiten a tota pressa, penedit d’haver-lo demanat tan calent. El locutor seguia parlant des de la ràdio.

—Però això no és tot, senyores i senyors. Perquè just després d’això el representat del senyor Medvédev ha fet saber que el seu aspirant porta desaparegut un parell de dies. Com entendran, es tracta d’una incidència sense precedents. Així que, lamentant-ho molt, els informem que la gran final queda suspesa fins nou avís. Però no desesperin. Ara mateix podran escoltar un altre peça musical per cortesia de la nostra banda nacional.

Un dels clients de més pes i alçada es va aixecar alhora que s’estripà la camisa.

—Fiqueu-vos la banda nacional per on us càpiga! —cridà.

I dit això, va llançar una cadira directa a l’aparell transistor deixant-lo esmicolat i espurnejant però —curiosament— encara cargolat a la paret.

Els insults van donar pas a les empentes i les empentes a una bufetada fortuïta. Fins que, en conseqüència, va esclatar una escaramussa on resultava impossible distingir bàndols. Els clients feien servir taulells d’escacs, mobiliari de tot tipus i ampolles amb una destresa marcial molt acurada. La mestressa mirava d’aturar inútilment la destrossa.

L’home de la gavardina vacil·lava. Va deixar reposar la tassa a la barra. Al trobar-se al lloc més aïllat del local semblava improbable que la lluita arribés on ell estava.

Una calor terrible l’envaí el cos. Quan es va treure la gavardina i el barret va sentir una rialla trapella procedent del racó fosc.

—Ah, ah, ah! No m’ho puc creure.

—Perdoni?

—Maleït abstemi. Només entrar per la porta amb aquest aspecte absurd t’hauria d’haver reconegut.

L’home de la gavardina va canviar l’expressió, sorprès per algun descobriment revelador.

—Medvédev? Ets tu?

El seu etern rival va sorgir de la foscor amb un got a la mà i un somriure d’orella a orella.

—Aquí em tens. Una mica malmès, com sempre, però jo al cap i a la fi.

—Això vol dir que…

Es van quedar mirant-se als ulls sense dir-se res. A pocs metres s’estaven estomacant per ells i allà estaven tots dos, asseguts tranquil·lament l’un davant de l’altre, prenent una copa plegats sense saber-ho, xerrant com no ho havien fet mai.

Van esclatar a riure sense que ningú reparés en la seva presència. Uniren els gots i després de fer un glop, en Poliatov va encetar la conversa.

—Perquè has fugit? Encara haguessis tingut alguna possibilitat de guanyar-me.

—I et penses que no ho sé? Però tant em feia. No puc més. He gastat tanta energia odiant-te tots aquests anys que no era capaç d’entendre quin era l’autèntic problema.

—Ja no gaudies jugant, oi?

—Exacte. I ara veig que a tu et passava el mateix.

En Medvédev va senyalar un ancià que castigava el fetge del gegant destructor de ràdios amb un ràpid ganxo d’esquerra.

—Suposo que l’entorn no ens ha ajudat gaire —va dir.

—No. Això segur.

Després d’una breu pausa, en Poliatov va recordar alguna cosa i va somriure trapella.

—Encara creus que em podries haver guanyat?

—Per suposat. Però ara ja no ho sabrem mai.

El campió del món va obrir àgilment la gran maleta, i d’entre una pila de samarretes va treure un taulell a quadres. Del departament dels calçotets va fer aparèixer una caixa plena de peces. En Medvédev el va ajudar a preparar-ho tot. Quan les peces de tots dos bàndols van estar a lloc, es van mirar fixament.

—Blanques o negres? —preguntà un.

L’altre trià un color. Es van donar la mà i van començar a jugar la millor partida de la història mentre, a fora, la neu queia sense cap pressa.

Il·lustracions: Santi Roig

Advertisements

7 pensaments sobre “BLANQUES I NEGRES

  1. Un inici potent, per no dir espectacular en ambient i tensió. Es difumina cap al final quan es destapa tot massa aviat i, en la meva modesta opinió, hi ha un excés de voler-ho deixar massa ben lligat. Segueixes tenint un toc particular i únic.

    • Moltes gràcies Llorenç!!!

      Al principi, molta gent m’ha comentat que no va veure el final fins que no s’hi trobaven. En canvi, des que l’he penjat, m’estic trobant molts com tu que ho veuen massa aviat. La por a què la gent no ho entengui i la por a tractar al lector de ximplet són constants obstacles a l’hora dosificar la informació. Jo penso igual.

      Em sembla que la segona edició patirà alguns retocs. Suposo que és legal, no? He, he, he…

    • Montse! Que bé llegir-te i veure que has perdut una estoneta entre les línies de Llamp de Contes. Tant de bo que decideixis passar-te per aquí sovint. Que el conte t’hagi remès a experiències vitals teves és un gran elogi. Moltes gràcies!!

  2. com sempre una bona història……. tot i que és veritat qué ho pilles molt d’hora.
    bé, de fet jo vaig pillar de seguida al senyor dela gavardina, però no pas al bebedor……je je

    és molt fácil de llegir……

    una vegada més gràcies guapoo

    Montse

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s