Relat finalista i segona posició al II Premi Bloguillibres
La Spero s’obria pas a través del buit del cosmos enmig d’un esglaiador silenci. Dins la nau espacial, en canvi, el rebombori característic de les grans celebracions feia gairebé impossible que els seus tripulants es comuniquessin amb normalitat entre ells. La música a tot drap, la barra lliure i l’alcohol que hi servien en tenien la culpa.
Relat guanyador del 5è Concurs de Narrativa Curta L’Illa-Vadelletra.
Un nou malson em desperta. Un malson impossible de recordar. Com sempre.
Potser aquesta vegada la culpa la té aquesta xafogor tan enganxosa. La son se’m repenja a les parpelles però necessito calmar-me abans d’intentar descansar altra vegada. Inspecciono el que m’envolta i m’angoixo encara més. Baixo de l’hamaca.
—Encara es desconeix el balanç de víctimes per l’impacte del meteorit que ha caigut fa dues hores al centre de la ciutat. De moment les autoritats parlen de mig miler de desapareguts tot i que, de ben segur, la xifra es dispararà durant les pròximes hores. El President sobrevola el país en aquests moments per avaluar en persona l’abast de la catàstrofe i es preveu que arribi aquesta mateixa tarda. D’altra banda, l’institut nacional d’astronomia ha emès un comunicat assegurant que no tenien cap indici que els permetés preveure el fenomen i es mostren perplexos pel fet que un objecte espacial d’aquesta mena els hagi passat per alt. També hi ha hagut reaccions per part dels serveis d’intel·ligència. Reconeixen que la situació és desconcertant i, tot i que és poc probable, no descarten que es pugui tractar d’un atac terrorista. L’exèrcit mantindrà la zona zero acordonada fins que la situació es normalitzi i s’avanci en les investigacions. Es recomana a la població que es quedi a casa tant com sigui possible i, sobretot, que no abandoni la ciutat massivament. Totes les autopistes i carreteres de sortida estan absolutament col·lapsades des de fa hores. De moment això és tot des d’aquí. Els ha informat Penny Stevenson.
La llum del sol el va desvetllar i va sortir del llit sense saber ni com hi havia arribat. Tant era. Tenia la boca tan seca que només desitjava amorrar-se a la primera aixeta de la casa que trobés.
Al menjador hi havia en Frank que, en veure’l dret, se li va llençar a sobre amb els braços oberts.
—No tornis a fer-me això mai més, Chuck —li digué—, o t’escanyaré jo mateix.
Eren les set del matí i ja ho tenia tot a punt per començar.
La gent acostuma a creure que els escriptors són gent desendreçada i llibertina; ganduls que no foten res durant el dia i que després miren de redimir-se escrivint a altes hores de la matinada, malmetent els seus pulmons fumant compulsivament i foradant-se l’estómac a base de litres de cafè. Però la veritat és que, per en Chuck, escriure requeria molta disciplina, horaris estrictes i una organització espantosa. En el seu cas en particular l’únic tòpic que s’acomplia era el de l’addicció al cafè.
En Chuck va engegar l’ordinador sense passar per la dutxa, en pijama i amb l’única companyia d’una fumejant tassa de cafè amb llet. No esperava trobar-hi res destacable: algun spam, el mail del sindicat de guionistes dels dilluns i absurds avisos de les xarxes socials, on sovint passava més hores de les necessàries. Sorprenentment, però, havia arribat el mail que portava setmanes esperant. Continua llegint
Aquesta història, tot i estar basada en fets ficticis, no conté cap personatge real. M’explico?
En Badosa no es tenia a si mateix per un pare possessiu. De fet no ho era en absolut. Malgrat això, quan la seva única filla va comunicar-li que portaria un noi a sopar a casa per primera vegada, no va poder evitar sentir una certa preocupació.
Aquell dia la doctora va optar per un pintallavis vermell, un recollit de cabells atrevit, roba interior a joc –gairebé sense estrenar–, unes gotes de perfum del cap de setmana i un escot generós. En arribar a la clínica, la seva secretaria, amiga i confident la va escanejar amb la mirada de dalt a baix i tot seguit, la va saludar formant un cercle amb el dit gros i l’índex, certificant amb un somriure trapella que, certament, estava espectacular.
El Senyor Acostumat es va llevar a les set del matí, com era habitual en ell. Va preparar-se el típic esmorzar de torrades amb pernil en dolç i suc de pinya extret directament d’un tetrabric de marca blanca. Assegut davant del canal de notícies de sempre, amb prou feines va parar atenció a l’habitual carència de sabors de la seva dieta matutina.
LLAMP DE CONTES 