Relat guanyador del 30è Premi Joan Cid i Mulet de Tortosa
La locomotora de les vuit del vespre seria la darrera del dia en omplir de fum els alts sostres a dues aigües de l’estació de Rubinek. L’estrella vermella engalanava el frontal de la seva potent màquina què, mig adormida, recorria els darrers metres de la via central. Mentre s’aturava gradualment, els seus frens xisclaven persistents amb notes de soprano fins que un darrer sospir de vapor indicà l’arribada a destí.
La llum del sol el va desvetllar i va sortir del llit sense saber ni com hi havia arribat. Tant era. Tenia la boca tan seca que només desitjava amorrar-se a la primera aixeta de la casa que trobés.
Al menjador hi havia en Frank que, en veure’l dret, se li va llençar a sobre amb els braços oberts.
—No tornis a fer-me això mai més, Chuck —li digué—, o t’escanyaré jo mateix.
Eren les set del matí i ja ho tenia tot a punt per començar.
La gent acostuma a creure que els escriptors són gent desendreçada i llibertina; ganduls que no foten res durant el dia i que després miren de redimir-se escrivint a altes hores de la matinada, malmetent els seus pulmons fumant compulsivament i foradant-se l’estómac a base de litres de cafè. Però la veritat és que, per en Chuck, escriure requeria molta disciplina, horaris estrictes i una organització espantosa. En el seu cas en particular l’únic tòpic que s’acomplia era el de l’addicció al cafè.
En Chuck va engegar l’ordinador sense passar per la dutxa, en pijama i amb l’única companyia d’una fumejant tassa de cafè amb llet. No esperava trobar-hi res destacable: algun spam, el mail del sindicat de guionistes dels dilluns i absurds avisos de les xarxes socials, on sovint passava més hores de les necessàries. Sorprenentment, però, havia arribat el mail que portava setmanes esperant. Continua llegint
LLAMP DE CONTES 