EL SENYOR ACOSTUMAT

El Senyor Acostumat es va llevar a les set del matí, com era habitual en ell. Va preparar-se el típic esmorzar de torrades amb pernil en dolç i suc de pinya extret directament d’un tetrabric de marca blanca. Assegut davant del canal de notícies de sempre, amb prou feines va parar atenció a l’habitual carència de sabors de la seva dieta matutina.

Després d’una dutxa ràpida es va vestir amb l’habitual roba d’oficina i va tornar al dormitori on la Senyora Acostumada gaudiria d’unes hores més de son que ell. Fet, d’altra banda, completament habitual.

Malgrat la comprensible enveja que sempre s’apoderava d’ell en aquells instants, s’abocà delicadament sobre el jaç i li va fer un furtiu petó de comiat, intentant, sobretot, no despertar-la. Al replà de l’escala de veïns va fer-se la tradicional inspecció davant del mirall abans de sortir al món.

—Tot com sempre —va pensar—. Som-hi doncs.

L’hivern castigava els carrers amb el fred i el gebre habituals d’aquelles dates. Amb el coll de la gavardina ben amunt, el Senyor Acostumat es va obrir pas per l’avinguda deserta d’altres vianants, vencent les violentes ventades que l’empenyien enrere sense miraments.

L’estudi gairebé involuntari de la seva pròpia rutina l’havia dotat, amb el pas dels anys, d’un control absolut de l’espai temps. Amb prou feines quedaven cinc minuts per les vuit —tres minuts abans que sortís el seu tren de sempre— i ja posava el peu a l’estació. Obrint un xic l’abric va alçar el cap per donar un cop d’ull a les pantalles del vestíbul. L’hora habitual i com a conseqüència, un breu i vanitós somriure va conquerir la seva expressió.

Va endinsar la mà a la butxaca interior dreta de l’abric on, com cada dia, l’esperava un bitllet un xic rebregat però disposat a acomplir la seva funció. La comporta mecànica es va empassar la cartolina rectangular. Sense mirar, va col·locar la mà a l’altre orifici, on la mateixa andròmina regurgitaria immediatament el seu passaport a un dia ple de relaxant normalitat. Era un moviment molt calculat, fruit d’una pràctica diària. I com li agradava! Passar amb estil, despreocupat, segur. Era com sortir a un anunci de moda primaveral. Era com saltar al camp de futbol amb el pit inflat mentre una afició embogida cridava el seu nom.

Però el seu gest d’anticipació va quedar truncat sobtadament. La màquina no va retornar res. Un soroll artificial l’ensordí al mateix temps que ell esclafava tota la seva elegància contra unes comportes que no es van obrir pas.

—Meeeeeeeeec!

La cantarella de la màquina va entrar, tot seguit, en una fase de repetició molt molesta.

—Meeeeeeeeec! Meeeeeeeeec! Meeeeeeeeec!

El Senyor Acostumat estava completament atordit. El nas li feia mal. La gavardina era plena d’una misteriosa substància espessa procedent de la topada i, per més inri, aquell soroll que ho omplia tot un cop i un altre.

—Meeeeeeeeec! Meeeeeeeeec! Meeeeeeeeec!

Algú li va tocar insistentment l’espatlla.

—Passaràs o t’haurem d’esperar tot el dia?

Era la veu d’una àvia. Una senyora àvia. Una impacient senyora àvia. La primera d’una llarga cua de viatgers que el miraven amb odi.

—Vols fer el favor? —insistí la vella.

Encara atordit, el Senyor Acostumat va observar que la màquina havia retornat el seu bitllet però pel mateix forat per on l’havia introduït. Semblava que les portes de la cova s’havien convertit, inexplicablement, en una màquina trinxadora de paper. El bitllet havia estat retornat totalment mastegat.

Va sentir una dolorosa pressió al braç i, a continuació, una estivada l’apartà de la cua que ell mateix havia creat. Va constatar immediatament que es tractava d’un home, encara que la primera impressió fou la de què un armari encastat havia après a parlar i a moure’s. Era el guàrdia de seguretat de sempre. Però, com també era habitual, la gent no solia recordar-se’n mai d’ell.

—La màquina… —va dir assenyalant-la com una víctima acusa al seu agressor a un judici.

—Mira, caracul —l’interrompí el guàrdia—, si vols passar compra el bitllet com fa tothom.

Una nova empenta, encara més humiliant que l’anterior, el va encastar contra la paret. Mentre la resta de futurs passatgers traspassaven les comportes a poc a poc i a través d’una llarga fila grisa, ell notava com el seu control es feia a miques. Ara es tractava de recuperar-lo com abans millor. El seu tren no trigaria a marxar.

Va sortir disparat cap a la taquilla.

Una jove d’escot superlatiu es llimava les ungles dins la cabina i mastegava xiclet amb l’estil d’un camell assedegat. La placa allotjada al seu pit esquerre anunciava, a tot aquell que s’hi apropés prou, que es deia Vanessa. Dos copets al vidre van ser suficients per reclamar la seva atenció.

—Sí?

—Miri —digué mostrant el seu bitllet cadàver.

—Què és això?

—El meu abonament. La màquina l’hi ha fet això. El seu guàrdia m’ha agredit i estic a punt de perdre el tren. Fa més de cinc anys que vinc a aquesta estació i…

—Ep, ep, ep —l’aturà secament mentre esgrimia la llima—. Una mica de calma. Jo no parlo amb gent nerviosa. Ja en tinc prou amb els meus pares, el meu cap, el meu xicot… —la Vanessa dubtà del seu discurs. De fet, i ara se n’adonava, la seva vida era plena de gent nerviosa.

—Però senyoreta, el meu tren està a punt de sortir.

—Doncs agafi el següent, coi! O expliqui’m tranquil·lament que collons li passa i potser el podré ajudar. Pensi que per aquí passen cada dia més de…

En aquell moment, per megafonia avisaven que el tren en qüestió ja estava situat a la via. En sentir-ho, el Senyor Acostumat va sentir com se li regirava l’estómac. L’ansietat es va apoderar de cada fibra del seu ésser. Se li obriren tant els ulls que van estar a punt de caure-li de la cara. La Vanessa seguia parlant sense parar, però ell ja no l’escoltava. La veu de la noia rosegadora de xiclet importava poc davant la possibilitat de perdre el tren i amb ell, la anestesiant i dolça quotidianitat. Deixant-la amb la paraula a la boca, va llançar-se de cap a una de les màquines expenedores. A les seves oïdes va arribar quelcom semblant a «torracollons», tot plegat, amortit per quatre centímetres de vidre antibales.

Mig minut després, i cinc euros més pobre que abans, amb la nova cartolina a la mà, va aconseguir superar les maleïdes comportes però no la mirada assassina del guàrdia què, ara ja sí, no oblidaria mai més la seva cara.

Va enfilar l’últim obstacle: les escales mecàniques que baixaven a l’andana. El conductor del tren l’observava des de la seva cabina. El Senyor Acostumat li va tornar la mirada i va fer servir la millor expressió de súplica del seu repertori. Semblava impossible però estava a punt d’aconseguir-ho. Volia plorar d’alegria. Havia estat agredit, insultat, contaminat, menyspreat i incomprès. La seva roba era bruta i pudent per culpa d’una estranya substància destil·lada a una porta mecànica. La seva persona havia estat ultratjada pel personal incompetent de l’estació que freqüentava. El món sencer s’havia posat en contra d’ell aquell matí. L’univers li negava el que era seu però ara, per fi, estava a punt de fer-los-hi a tots una botifarra plàstica i sonora davant dels nassos.

En el decurs d’aquests pensaments ni tan sols va veure les tres adolescents, el senyor, la parella de la tercera edat ni l’embarassada que li barraven el pas i que ell va apartar amb una tècnica i una violència dignes d’un quarterback d’elit.

Però l’últim esglaó d’aquelles escales va suposar tot un imprevist per la seva cama esquerra. Va repartir tan malament el pes que el Senyor Acostumat començà a córrer de forma ridícula amb el cap molt més avançat que la resta del cos, balancejant els braços barroerament. Tot es va començar a moure a càmera lenta. Era inútil: el seu equilibri era lluny d’allà i la seva caiguda un fet acceptat per tots i cadascun dels àtoms que conformaven la seva matèria.

Les portes començaven a tancar-se i en un darrer intent desesperat, va aprofitar la seva caiguda per mirar de saltar dintre del vagó. El seu salt el va fer caure directament de morros al formigó de l’andana. Mig estabornit, va aixecar la cara plena de rascades i sang. Va sonar l’alarma de tancament de les portes del tren però abans no ho fessin, van aconseguir entrar-hi les tres adolescents, el senyor, la parella de la tercera edat i l’embarassada que ell acabava d’atropellar a l’escala. Tots el miraren amb un odi evident.

Els budells del tren van començar a grinyolar i els vagons, un per un, es van perdre dins la fosca del túnel.

El Senyor Acostumat va seure al banc més proper. Per primera vegada a la vida arribaria tard a treballar. No podria ser el primer a fer-se un cafè a la màquina del rebedor. No tindria el correu electrònic de la safata d’entrada llegit i classificat a primera hora. Va enfonsar el cap entre les mans i va decidir que esperaria el pròxim tren sense fer absolutament res més que gratinar-se en la depressió.

I mentre ho feia, sense voler, es va adormir.

Ell no en va ser conscient, però va passar més d’una hora sense que circulés cap més tren per cap de les vies. Passada aquesta estona, algú el va sacsejar delicadament. Va obrir els ulls i va veure al jove operari amb armilla reflectant que l’estava despertant.

—Escolti! Serà millor que marxi. No sortirà cap més tren en tot el dia.

El Senyor Acostumat va fer cara de no entendre res i, tanmateix, l’operari no entenia que hi feia ell allà un senyor amb cara d’haver perdut un combat de boxa molt desigual. Però els operaris passen moltes hores sols i no deixen passar l’oportunitat de mantenir una bona conversa pel simple fet que l’interlocutor tingui mal aspecte.

—No ho sap? Hi ha hagut un accident terrible. El tren de les 7:58 que sortia d’aquesta estació ha topat frontalment contra un altre que sortia de l’estació nord. Un merder de ca l’ample. No creuen que hi hagi ni un sol supervivent. La catenària ha fet contacte amb la carrosseria dels dos trens, el sistema de seguretat ha fallat i a més del xoc hi ha hagut una electrocució massiva.

El Senyor Acostumat engolí saliva visiblement perplex.

—S’ho pot imaginar? Sap com n’és de difícil que passi una cosa així? Les probabilitats són mínimes. Tinc un company amb un walkie allà mateix i m’ho està explicant tot al moment. I a mi m’envien aquí. S’ho pot creure? Per un cop que passa res d’interessant. D’això se’n parlarà avui a tot el món. Perquè quan es tracta de desgràcies la gent…

Però el Senyor Acostumat es va aixecar ràpidament sense escoltar ni una sola paraula més i va sortir de l’estació corrent com mai ho havia fet abans. Un cop a fora, va llençar la maleta enmig de l’avinguda i quan va caure a terra es va obrir deixant que el vent jugués amb la cinquantena llarga d’avorrits i absurds documents que contenia.

Va tornar a casa en un temps rècord. Va entrar a l’habitació on la seva dona encara mandrejava. Sense donar-li cap explicació, li va treure la roba i van fer l’amor tot el matí —fet no gaire habitual—. Després van estrenar la banyera, la qual no havien fet servir mai per res que no fossin dutxes ràpides. Després van anar a dinar fora mentre el Senyor Acostumat trucava a la feina per dir que no hi tornaria mai més perquè, entre altres coses, tenia pensat obrir una botiga de música que, tot i ser un fracàs empresarial assegurat, era el que realment havia volgut fer tota la vida. En tornar a casa, van tornar a fer l’amor i van posar pel·lícules fins a les tres de la matinada, menjant crispetes i xocolata blanca sense parar. I mentre la seva dona s’adormia entre els seus braços, el Senyor Acostumat va somriure tot pensant en la primera cosa que faria l’endemà: canviar-se aquell cognom de merda.