Relat guanyador del 30è Premi Joan Cid i Mulet de Tortosa
La locomotora de les vuit del vespre seria la darrera del dia en omplir de fum els alts sostres a dues aigües de l’estació de Rubinek. L’estrella vermella engalanava el frontal de la seva potent màquina què, mig adormida, recorria els darrers metres de la via central. Mentre s’aturava gradualment, els seus frens xisclaven persistents amb notes de soprano fins que un darrer sospir de vapor indicà l’arribada a destí.
Relat finalista i segona posició al II Premi Bloguillibres
La Spero s’obria pas a través del buit del cosmos enmig d’un esglaiador silenci. Dins la nau espacial, en canvi, el rebombori característic de les grans celebracions feia gairebé impossible que els seus tripulants es comuniquessin amb normalitat entre ells. La música a tot drap, la barra lliure i l’alcohol que hi servien en tenien la culpa.
Aquesta història, tot i estar basada en fets ficticis, no conté cap personatge real. M’explico?
En Badosa no es tenia a si mateix per un pare possessiu. De fet no ho era en absolut. Malgrat això, quan la seva única filla va comunicar-li que portaria un noi a sopar a casa per primera vegada, no va poder evitar sentir una certa preocupació.
Aquell dia la doctora va optar per un pintallavis vermell, un recollit de cabells atrevit, roba interior a joc –gairebé sense estrenar–, unes gotes de perfum del cap de setmana i un escot generós. En arribar a la clínica, la seva secretaria, amiga i confident la va escanejar amb la mirada de dalt a baix i tot seguit, la va saludar formant un cercle amb el dit gros i l’índex, certificant amb un somriure trapella que, certament, estava espectacular.
El Senyor Acostumat es va llevar a les set del matí, com era habitual en ell. Va preparar-se el típic esmorzar de torrades amb pernil en dolç i suc de pinya extret directament d’un tetrabric de marca blanca. Assegut davant del canal de notícies de sempre, amb prou feines va parar atenció a l’habitual carència de sabors de la seva dieta matutina.
La ferum de mort envaïa el bosc sencer. Tot era cobert de neu i la neu era alhora coberta de sang. Els cadàvers d’un bàndol i altre dormien per sempre més sobre roques i arrels sortints, o surant sense rumb a les aigües vermelles i olioses d’un riu solitari.
LLAMP DE CONTES 